La mama estudia llengües i voldria un reproductor àudio per escoltar les lliçons; açò, pensa, l’ajudaria a millorar la comprensió oral i, probablement, també la pronúncia. D’acord, aleshores… aleshores, necessita algun artefacte senzill, res de complicar-se la vida amb milers de botons que no se sap per a què serveixen: reproduir, parar, avant, enrerre, i la importantíssima funció de repetició del fragment, a més de, naturalment, els controls de volum; i ja va bé. Botons grans, que es vegen bé. I que no s’haja de connectar a l’ordinador per cambiar la llista de lliçons, perquè la mama no té ordinador i vol comprar-ne un —tampoc no sap com funciona, i només vol aprendre francés, no informàtica!—.
Massa petit, i li cal l’ordinador
Doncs… doncs, punyeta! la cosa es complica! Res de mp3, res d’iPod, perquè aquests necessiten l’ordinador. Res de walkman a casset perquè no té la funció de repetició. Res de reproductors cd de butxaca perquè no caben en la butxaca; i un reproductor de MiniCD, aquells petits? Tal volta podria anar bé, jo puc registrar-li els MiniCD amb el meu ordinador i ella pot posar-ne ara aquest, adés aquell; però… ja no se’n fabriquen! Està bé, paciència… Potser un MiniDisk? També han deixat de fer-los, han desaparegut de les botigues!
Ideal, potser… però, que se n’ha fet?
Aleshores? Aleshores, res de res, ja no es fabriquen reproductors àudio adaptats a les persones grans; si vol reascoltar les lliçons, s’haurà de seure al costat de l’estèreo de casa: res de passejar al ritme de “sur le pont d’Avignon, tiro riro tiro riro…”. Hom diria que els fabricants no volen que la mama estudie francés.
