Interrompim la nostra emissió per a donar un comunicat:
El Giorgio i el Tux han tornat a desaparéixer del mapa. Un informant anònim assegura haver vist un pingüí remant en una góndola, però la noticía no ha estat encara confirmada.
Tot seguit, reprenem la nostra programació habitual.
Interrompim la nostra emissió per a donar un comunicat:
El Giorgio i el Tux han tornat a desaparéixer del mapa. Un informant anònim assegura haver vist un pingüí remant en una góndola, però la noticía no ha estat encara confirmada.
Tot seguit, reprenem la nostra programació habitual.
Genova (Zena, en genovés) és la capital de la Ligúria, una ciutat que s’ha fet gran gràcies al seu port i al comerç marítim. Entre els seus fills il·lustres estaria Cristòfol Colom, l’home de les deu mil pàtries; al costat d’aquestes magnífiques torres defensives es trobaria sa casa.
Via Garibaldi, sempre important en cada ciutat italiana, és, ací, especialment interessant, vorejada de grans palaus entre l’estil clàssic i el barroc.
És difícil dir en quin punt aquest barroquisme arriba a la màxima inspiració; per a mi, un dels fragments més aconseguits seria aquesta font que vol imitar una cascada entre les roques.
Completament distint és l’estil de la catedral, en la transició entre el romànic i el gòtic, amb aquestes característiques línies alternades blanques i negres, que tornem a trobar en tants altres temples de la Ligúria.
Tenim la vesprada lliure, i jo em llance a l’aventurada caça de… llibres! Trobe cinc títols de la saga de Sandokan, de Salgari; un assaig sobre les facultats curatives de les faules; la traducció italiana de El senyor dels anells (la catalana és per a plorar); un llibre sobre la cuina lígur. A més, un diccionari i una petita gramàtica de genovés, i un parell de contes infantils en aquest dialecte (siga dialecte italià, siga llengua per se, no estic encara en condicions d’opinar). Tot i no haver tingut temps per visitar les llibreries universitàries, em sent satisfet amb els resultats de la cacera.
Genova (Zena, en genovés) és la capital de la Ligúria, una ciutat que s’ha fet gran gràcies al seu port i al comerç marítim. Entre els seus fills il·lustres estaria Cristòfol Colom, l’home de les deu mil pàtries; al costat d’aquestes magnífiques torres defensives es trobaria sa casa.
Via Garibaldi, sempre important en cada ciutat italiana, és, ací, especialment interessant, vorejada de grans palaus entre l’estil clàssic i el barroc.
És difícil dir en quin punt aquest barroquisme arriba a la màxima inspiració; per a mi, un dels fragments més aconseguits seria aquesta font que vol imitar una cascada entre les roques.
Completament distint és l’estil de la catedral, en la transició entre el romànic i el gòtic, amb aquestes característiques línies alternades blanques i negres, que tornem a trobar en tants altres temples de la Ligúria.
Tenim la vesprada lliure, i jo em llance a l’aventurada caça de… llibres! Trobe cinc títols de la saga de Sandokan, de Salgari; un assaig sobre les facultats curatives de les faules; la traducció italiana de El senyor dels anells (la catalana és per a plorar); un llibre sobre la cuina lígur. A més, un diccionari i una petita gramàtica de genovés, i un parell de contes infantils en aquest dialecte (siga dialecte italià, siga llengua per se, no estic encara en condicions d’opinar). Tot i no haver tingut temps per visitar les llibreries universitàries, em sent satisfet amb els resultats de la cacera.
Arribem, per fi, a la primera senda natural del nostre viatge: Cinqueterre. Es tracta d’un gran parc natural dins del qual es troben cinc bellíssims pobles a la vora de la mar. Nosaltres, però, iniciem la passejada a Vernazza i l’acabem a Manarola, perquè per a fer tota la ruta cal massa temps.
Vernazza és un poble xicotet que sembla haver caigut de la muntanya al port. Els seus edificis de colors alegres concentren tota la llum del sol, però també aquella que reflecteix la mar. Tot, ací, és petit: el poble, els carrerons, el port; fins i tot el café curt em sembla més curt que mai… però també més saborós, si això fos possible.
Sempre entre la muntanya i la mar, la nostra senda està plena de vida, de sol i de bellesa, i els nostres cors s’alleugereixen de pura joia. Però com explicar-vos la tranquil·litat que es respira ací? Justa la fusta, potser aquest amiguet ho farà millor que jo:
[Gatto]
El recorregut matinal conclou, per a nosaltres, a Manarola. A la vesprada, l’autocar ens porta a Portovenere, on trobem les paraules de sant Francesc d’Assís, d’Eugeni Montale, de lord Byron, del Dant i d’Aussiàs March, i on la posta de sol es mesura en decasíl·labs.
Arribem, per fi, a la primera senda natural del nostre viatge: Cinqueterre. Es tracta d’un gran parc natural dins del qual es troben cinc bellíssims pobles a la vora de la mar. Nosaltres, però, iniciem la passejada a Vernazza i l’acabem a Manarola, perquè per a fer tota la ruta cal massa temps.
Vernazza és un poble xicotet que sembla haver caigut de la muntanya al port. Els seus edificis de colors alegres concentren tota la llum del sol, però també aquella que reflecteix la mar. Tot, ací, és petit: el poble, els carrerons, el port; fins i tot el café curt em sembla més curt que mai… però també més saborós, si això fos possible.
Sempre entre la muntanya i la mar, la nostra senda està plena de vida, de sol i de bellesa, i els nostres cors s’alleugereixen de pura joia. Però com explicar-vos la tranquil·litat que es respira ací? Justa la fusta, potser aquest amiguet ho farà millor que jo:
[Gatto]
El recorregut matinal conclou, per a nosaltres, a Manarola. A la vesprada, l’autocar ens porta a Portovenere, on trobem les paraules de sant Francesc d’Assís, d’Eugeni Montale, de lord Byron, del Dant i d’Aussiàs March, i on la posta de sol es mesura en decasíl·labs.
Ja fa temps que estic tip d’aquell santet salvadonzelles que es dedicava a emprenyar dracs innocents i inofensius, de manera que ni tan sols l’esmentaré: hui parlarem de flors —que són molt més boniques—, de llibres —molt més interessants— i de dracs —molt més simpàtics—.
Les flors són els òrgans sexuals de les plantes i, tenint en compte que n’hi ha de senzilles i d’hermafrodites, quan algú us en regala un ram ve a ser com si us regalara una Enciclopèdia Il·lustrada de la Pornografia. Tanmateix, són una de les marques del romanticisme popular, pràcticament imprescindibles per a encarrilar una nova relació. És clar que, com que tota nova relació sol tindre com a un dels objectius principals el sexe, resulten molt més adequades del que es pot pensar.
Els llibres són la invenció més enginyosa de la humanitat, després de l’escriptura. En ells podem emmagatzemar l’univers sencer, el passat, el present i el futur. Dissortadament, hi ha gent que, en lloc de llegir-se’ls, els utilitza per a assecar flors entre llurs pàgines, cosa que els humiteja i els fa malbé: un crim de lesa civilització amb l’agreujant de l’obscenitat.
Els dracs no existeixen, no han existit i no existiran mai.
(Disculpeu-me, dracs: és l’única manera de protegir-vos.)
Bon dia del drac, del llibre i de la flor!
Ja fa temps que estic tip d’aquell santet salvadonzelles que es dedicava a emprenyar dracs innocents i inofensius, de manera que ni tan sols l’esmentaré: hui parlarem de flors —que són molt més boniques—, de llibres —molt més interessants— i de dracs —molt més simpàtics—.
Les flors són els òrgans sexuals de les plantes i, tenint en compte que n’hi ha de senzilles i d’hermafrodites, quan algú us en regala un ram ve a ser com si us regalara una Enciclopèdia Il·lustrada de la Pornografia. Tanmateix, són una de les marques del romanticisme popular, pràcticament imprescindibles per a encarrilar una nova relació. És clar que, com que tota nova relació sol tindre com a un dels objectius principals el sexe, resulten molt més adequades del que es pot pensar.
Els llibres són la invenció més enginyosa de la humanitat, després de l’escriptura. En ells podem emmagatzemar l’univers sencer, el passat, el present i el futur. Dissortadament, hi ha gent que, en lloc de llegir-se’ls, els utilitza per a assecar flors entre llurs pàgines, cosa que els humiteja i els fa malbé: un crim de lesa civilització amb l’agreujant de l’obscenitat.
Els dracs no existeixen, no han existit i no existiran mai.
(Disculpeu-me, dracs: és l’única manera de protegir-vos.)
Bon dia del drac, del llibre i de la flor!
El segon dia de viatge, ja a Itàlia, i abans d’arribar a la que serà la nostra base d’operacions (Rapallo), fem una parada a Seborga, petitíssim poble encaramat a les muntanyes que, tot i la seua petita extensió, ha tingut una gran importància en les lluites territorials entre els papes, els emperadors i la casa de Savoia.
De tot aquest passat no resta sinó una petita ermita romànica; el palau que va ser important abadia; la meravella dels carrerons estretíssims i dedalescos que s’entrecreuen sota arcades inversemblants, i, miracle dels colors, una petita església amb la façana artísticament pintada en estil barroc.
Cap al migdia descobrim Dolceacqua, un altre burg medieval. Aquest, però, molt més gran i dominat per un gran castell del segle XV, però del què la torre més antica es remonta al XII. Accedim al burg mitjançant un pont romànic ben conservat.
A l’interior del burg, trobem carrerons estrets on les cases es donen la mà per tal de mantindre’s en peu després de tants segles de silenciosa resistència; carrerons que, sense llurs graons, serien poc menys que impracticables.
I ha sigut ací, a Dolceacqua, que ha començat la vesant gastronòmica del nostre viatge. No vull estendre’m en la descripció dels plats, perquè considere que el menjar existeix per a ser menjat i gaudit, i no per a parlar-ne; així, em limitaré a dir que el conjunt de l’experiència ha sigut magnífic, i que la combinació entre la pasta, el peix i els vins (i les grapes) de la Ligúria és motiu suficient per a fer-nos desitjar de retornar-hi.
El segon dia de viatge, ja a Itàlia, i abans d’arribar a la que serà la nostra base d’operacions (Rapallo), fem una parada a Seborga, petitíssim poble encaramat a les muntanyes que, tot i la seua petita extensió, ha tingut una gran importància en les lluites territorials entre els papes, els emperadors i la casa de Savoia.
De tot aquest passat no resta sinó una petita ermita romànica; el palau que va ser important abadia; la meravella dels carrerons estretíssims i dedalescos que s’entrecreuen sota arcades inversemblants, i, miracle dels colors, una petita església amb la façana artísticament pintada en estil barroc.
Cap al migdia descobrim Dolceacqua, un altre burg medieval. Aquest, però, molt més gran i dominat per un gran castell del segle XV, però del què la torre més antica es remonta al XII. Accedim al burg mitjançant un pont romànic ben conservat.
A l’interior del burg, trobem carrerons estrets on les cases es donen la mà per tal de mantindre’s en peu després de tants segles de silenciosa resistència; carrerons que, sense llurs graons, serien poc menys que impracticables.
I ha sigut ací, a Dolceacqua, que ha començat la vesant gastronòmica del nostre viatge. No vull estendre’m en la descripció dels plats, perquè considere que el menjar existeix per a ser menjat i gaudit, i no per a parlar-ne; així, em limitaré a dir que el conjunt de l’experiència ha sigut magnífic, i que la combinació entre la pasta, el peix i els vins (i les grapes) de la Ligúria és motiu suficient per a fer-nos desitjar de retornar-hi.
