Un estiu de cine

Sí, ja sé, ja sé, teniu raó: l’estiu ja porta una setmana en dansa i, jo, sembla que encara estic per inaugurar-lo, tisora en mà, a punt de tallar la cinta vermella. Però, què voleu hi faça?, la meua programació mental, tan escolar ella, diu que l’estiu comença el primer de juliol i acaba el darrer d’agost: coses del magisteri.
Sí, ja sé, ja sé, teniu raó: sembla que ho diga a posta, per fotre als pobres mortals que només tenen 30 dies de llibertat a l’any, i tot això i allò que hom sol dir a propòsit de les vacances dels mestres. Però, en fi, com diria el meu cosí (que és una mica cabró; bon xic, però una mica cabró): “haver estudiat!” (Oi que ho és, de cabró, el meu cosí?)

El cas és que, per una sèrie de circumstàncies que alguns coneixen millor que altres, m’he fotut un curs molt fotut i, ara, crec que tinc dret a unes vacances especials: unes vacances regeneratives com feia temps que no en gaudia. I això vol dir: res de cursos ni cursets, res d’estudiar (ehem… no sé si me’n podré estar, però ho intentaré), res de grans viatges (eps, les petites excursions no estan descartades). Només llegir, fer esport moderadament i… veure moltes pel·lícules.

Sí, en efecte: us estic amenaçant amb una llarga (bé, no tan llarga: les vacances només duren dos mesos… ostres, perdó, perdó, ja se m’ha tornat a escapar!) sèrie de posts sobre pel·lícules. No, res de fitxes tècniques ni de making off (que no estic ben segur de saber el que és) ni de disquisicions sobre la influència de l’escena tal del Cuirassat Potemkin: només una petita introducció a l’argument (si es tracta d’obres relativament poc conegudes) i, sobretot, un per què del que representen per a mi, o del que van representar la primera vegada que les vaig veure.
No, no les prengau, aquestes anotacions al marge, com a recomanacions: els meus gustos són més que discutibles. Per a mi seran com una mena d’autoteràpia, de recerca en els arrels de la meua personalitat (fins a cert punt i entre moltes cometes: ja em coneixeu; al menys, una mica). Per a vosaltres, poden ser una mena d’evasió, ni que siga d’uns pocs minuts, de la feina rutinària que encara us ofega i que… Ostres! Com estic de cabró, jo també! Perdoneu, perdoneu: és que u acaba molt cansat després de tot el curs barallant-se amb els alumnes, amb les mares (i amb algun pare) dels alumnes i amb la resta de professors. Se’m passarà, no patiu; abans que acaben els dos mesos de vacances, espere.

Bon estiu a tothom i a totadon!

Pa-ella

Tothom (i totadon) ha sentit parlar de la paella; hi ha qui pensa que n’ha menjada, i hi ha qui, de debò, en coneix el gust. I tots tenim més o manco clar que la paella és un plat social, un plat de festa, familiar i amical, sobretot. També és tradicional (a València, si més no) que, en posar el sostre d’un edifici, se celebre el fet amb una paella a càrrec del patró; anàlogament, en concloure una feina, diguem-ne, estacional, és comú festejar-ho amb la típica paella. I així havia estat al meu institut durant catorze anys: tota una tradició, en el centre, acabar el curs amb una paella.
El cas és que, en iniciar-se el tercer trimestre, vaig començar a ser subtilment bombardejat amb indirectes de l’estil de “i qui farà la paella, enguany?”; “enguany no hi és el Pep; qui farà la paella?” Amb el temps, van anar canviat a indirectes no tan subtils: “que ningú s’anima a fer la paella?” Fins arribar al que jo suposava que seria el punt àlgid: “que no hi ha cap valencià que s’animi a fer la paella?” Tot, manco el que hauria estat més senzill: preguntar-me directament si m’atreviria a guisar paella per a 50 persones; perdó, volia dir per a 50 professors.
Sembla que, en aquest centre, es dóna per suposat que tots els sevillans saben ballar sevillanes i que tots els valencians saben fer paelles. I aquí caldrà fer una petita sèrie d’aclariments:

1. sí que sé cuinar la paella;
2. no sóc un cuiner professional de paella (tot el que passe d’una dotzena de racions, ho considere de nivell professional), de manera que proposar-me cuinar paella per a 50 equival a deixar 50 persones sense dinar;
3. no estic disposat a pegar-me la gran suada, passant-me tot el matí cuinant mentre una sèrie de colegues es dedica a fer acudits sobre la meua perícia;
4. el meu concepte de dinar de final de curs inclou la taula d’un restaurant, una carta d’on cadascú pot escollir el que més li avelleix, un carta de vins que no deixe en mal lloc el Penedès (ja que hi som), una carta de postres pantagruèlics i un cambrer (o cambrera: no tinc manies) educat i eficient (veus? en açò sí que en tinc, de manies!); podeu afegir-hi un ambient tranquil, res de fum i res de televisors engegats, i algun petit detall decoratiu de bon gust.

Però, ai las!, no havíem arribat al clímax dels comentaris barra indirectes, encara em quedava sentir la millor: “doncs, mira, hem acabat per trucar al Pep a veure si podia pujar a fer la paella, ja que no s’hi anima ningú, i ens ha dit que no.” A veure, criatura: el Pep, com és d’esperar, estarà guisant la paella del seu nou institut (o potser no: potser ha aprofitat el canvi per alliberar-se del càrrec de paeller oficial) i, en qualsevol cas, no crec que pujar des dels voltants d’Alcoi al Penedès per guisar una paella entre en la seua lògica. I si la finalitat del comentari, deixat anar subtilment davant de mi, era fer-me sentir alguna cosa, doncs, sí, alguna cosa he sentit: vergonya aliena (o alienígena, més bé, perquè aquestes coses semblen d’un altre planeta).

Total, que, mentre a l’institut estan preparant la costellada substitutòria, jo m’estic posant guapo per anar a dinar a un dels restaurants que he descobert no fa gaire, el Whitman, d’ambient elegant, tranquil i amb una carta que encara estic investigant. Ah, sí, hi ha plats vegetarians; llàstima, admeten fumadors, però no sol estar molt carregat.

———————————————————

NOTA BENE: Anava a incloure la fotografia d’una paella, però no he volgut ferir susceptibilitats sobre l’ortodòxia del que és i del que no és una paella. Però, per als qui en vulguen estar ben informats, aquí teniu un post molt aclaridor i ben documentat.

Barak Obama, alcalde de Morón de la Frontera

En vista de l’esperit religiós dels regidors i de l’alcalde de Morón de la Frontera, Manuel Morilla, he estat meditant sobre el tema i he arribat a les conclusions següents:

1. Barak Obama no assolirà la presidència dels EEUU, que potser estan preparats per a veure una dona o un negre (“afroamericà” és un terme inexacte perquè inclou, també, els descendents de magrebins) candidats a la Casa Blanca, però dubte que ho estiguen per elegir-los presidents.
2. Hilary Clinton es tornarà presentar el 2012 i derrotarà, sense gaire problemes, el candidat republicà, que ho haurà fet tan mal com els precedents i que haurà fet que els americans es guanyen, encara més, l’antipatia del món. (És curiós, però els dos únics americans que conec no se la mereixen, aquesta antipatia.)
3. Barak Obama, buscant una nova sortida per a la seua carrera política, es fixarà en Morón de la Frontera, on han elegit democràticament Maria Auxiliadora com a alcaldessa honorària. Recapacitarà, i, acostumat com està a acabar els seus mítings amb un “Déu beneïsca Amèrica!”, veurà que no és tan difícil canviar-lo per un “Déu beneïsca Morón de la Frontera i el seu pollastre!”
4. Maria Auxiliadora, per por de veure’s esquitxada amb els darrers escàndols de corrupció (no em pregunteu quins: la bola de cristall no dóna per a tant), es retirarà discretament de la campanya, dedicarà un parell de xiulits a l’actual alcalde i se’n tornarà al cel, on deu de tindre un “cortijo” d’allò més cuco.

En resum, carinyets, que els instegristes habiten entre nosaltres, no porten turbant i alguns, a més a més, van de progres.

L’aMule que s’aturava a descansar i el malvat fuet automàtic

Des del primer dia, l’aMule ha mostrat el lleig vici d’aturar-se a descansar quan li semblava bé (i m’ha semblat que deixava anar alguns renecs d’error que, lògicament, jo no sé interpretar: no sóc el doctor Dulitel). El resultat era que, en tornar a casa, me la trobava menjant al pessebre i no pas treballant: quan de temps feia que estava descansant? chi lo sà! Al final, he optat per posar-li un fuet controlat pel cron, i deixar que aquest, cada deu minuts, li fes una ullada i hi actués en conseqüència.
La programació del cron no era difícil, després de consultar la moltíssima documentació que hi ha en la xarxa. Només calia editar l’arxiu del crontab ($ crontab -e) i afegir-hi la línia següent:
0,10,20,30,40,50 * * * * ~/bin/fuet
És clar, al directori ~/bin/ cal crear l’escript fuet i donar-li permís d’execució. El problema era que el fuet s’executava correctament (hi havia afegit un parell de línies touch que, en crear arxius testimoni, em demostraven que funcionava bé), però l’aMule no s’engegava: misteri. Després d’uns dies de batalla infructuosa, he recordat la meua primera (i fins ara única) experiència amb el cron, un escript que canviava el fons de pantalla cada deu minuts sota el Fluxbox i l’Xfce; hi he fet una ullada i he comprovat que, davant de la línia que engegava l’aMule, calia afegir DISPLAY=:0.0 . Pel que es veu, cal afegir açò davant dels programes que es mostren a través del gestor de finestres; no sé ben bé què representa que és, però sospite que és una indicació relacionada amb Alt-Ctrl-F7 i companyia, i que serveix per indicar on s’ha d’engegar, escriptori o usuari, no ho sé: sense aquesta indicació, no hi ha res a fer.
Al final, l’escript ha quedat així:

#!/bin/bash# Escript:     fuet# Finalitat:    Comprova que l'aMule està engegat; si no ho està,#                  l'engega.

# Inicialitza la variableAMULE=0

# Compta les línies amb la paraula "amule" que ens torna l'ordre ps;# assigna aquest valor a la variable AMULEAMULE=`ps -e | grep amule | wc -l`

# Si no ha sortit cap línia amb la paraula "amule" (ço vol dir que# que el programa no està actuant), engega l'amule.if [ $AMULE -eq 0 ] ; then	DISPLAY=:0.0 amulefi

De moment, està funcionant sense problemes.

Powered by ScribeFire.