Una pel·lícula humanament densa i un John Wayne sense pistoles que, tanmateix, no les necessita per aportar aquella aura de dur al seu personatge. I una de les poques pel·lícules sentimentals sense arribar a ser sentimentaloide.
Pels que poden no haver vist aquesta obra mestra de John Ford, ens limitarem a dir que narra el retorn a Irlanda d’un emigrant ja madur, després d’haver triomfat a Amèrica. Adquirir la casa on havia nascut l’enemistarà amb un dels poderosos del poble, cosa que li complicarà la vida sentimental. Vida que ja se li presentava bastant complicada, vista la manera de festejar en aquella curiosa societat.
Sorprenent, però, la sensualitat de l’escena del petó al cementiri.
No sabria dir si gaudeixo més amb les escenes de la taverna, amb els detalls de les regles socials, o amb aquella forma exquisida en què uns personatges es preocupen per altres fins al punt d’aturar un tren hores i hores per permetre que un marit i una esposa es reconciliïn o que els maquinistes puguin assistir a una baralla èpica (homèrica, com diria Mikel, l’alcavot o relacions públiques del poble).
Etiquetes: un estiu de cine
Dilluns, 7, Juliol, 2008 a les 2.56
no l’he vista.. altra vegada
Dilluns, 7, Juliol, 2008 a les 11.00
ais, no m’agrada el Wayne
Dilluns, 7, Juliol, 2008 a les 14.12
Paga la pena, rAnita: és una pel·lícula… diferent.
I John Ford no t’agrada, Déric? Perquè la pel·lícula no és John Wayne, hi ha moltes més coses.
Dilluns, 7, Juliol, 2008 a les 17.40
Per mi és una de les millors peŀlícules d’en Wayne i de tota la història del cine, Molt recomanable per a tots els públics!
Dilluns, 7, Juliol, 2008 a les 19.09
ai, giorgio que m’acabe d’adonar que t’has cambiat el nom..
ara eres com el 007, soc grappa, g g grappa! jajajajajaja
Dilluns, 7, Juliol, 2008 a les 22.37
I mira que hi ha poques pel·lícules recomanables per a tots els públics. Però em fa l’efecte, Àlex, que és bastant desconeguda.
Que no, rAnita, que el nom no me l’he canviat! És que encara no m’he clavat a retocar la configuració del WordPress, i surt el que surt… Però m’agrada la comparació amb el Bond
.
Dimarts, 8, Juliol, 2008 a les 19.51
pues podries deixarlo com esta, cambi de blog, nom mes curt..
a mi m’agrada.
Dimarts, 8, Juliol, 2008 a les 21.24
Buf… a mi em fa una mica de mandra el Wayne aquest. Si és una peli de vaqueros encara però si no… mmmm… no sé…
Dimarts, 8, Juliol, 2008 a les 23.41
Es quedarà com està, rAnita, em fa mandra canviar-lo
.
Doncs, no, no és de vaquers, Nimue. I, la veritat, no t’imagine mirant pel·lis de l’oest.
Dimecres, 9, Juliol, 2008 a les 6.21
i dins d’uns anys podre contarle als meus amics aixo de ” si, jo li vaig cambiar el nom al mitic grappa”..
petontes
Dijous, 10, Juliol, 2008 a les 17.37
no m’agrada el western… ah! que aquesta no és un western? bé, doncs, tampoc m’agrada el Ford, La Diligència és inaguantable.
Dijous, 10, Juliol, 2008 a les 20.05
Ni idea de la peli, no sé si l’he vist o no, em fa que té els seus anys, no? I per tant m’hauria de sonar…però no, vaig a tornar a veure el trocet!
Dijous, 10, Juliol, 2008 a les 22.31
Caram, rAnita, això de "mític" m’ha arribat al cor
.
Veus, Déric? Una cosa sí que té en comú amb La diligència: la importància de la comunicació entre les persones. Però aquí s’acaben totes les semblances.
I tant que té uns quants anys, Zel. Aquí, el Wayne està jove i prim.
Dissabte, 12, Juliol, 2008 a les 12.41
Jo ara mateix, no sabria dir si l’he vista. Suposo que sí. A més, el tema m’agrada. I en Ford, també. En Wayne, depèn de les pelis. Una abraçada d’estiu!!!
Dissabte, 12, Juliol, 2008 a les 15.44
Jo pense que sí que t’agradaria.
Una abraçada, Isnel!