The Quiet Man

Una pel·lícula humanament densa i un John Wayne sense pistoles que, tanmateix, no les necessita per aportar aquella aura de dur al seu personatge. I una de les poques pel·lícules sentimentals sense arribar a ser sentimentaloide.
Pels que poden no haver vist aquesta obra mestra de John Ford, ens limitarem a dir que narra el retorn a Irlanda d’un emigrant ja madur, després d’haver triomfat a Amèrica. Adquirir la casa on havia nascut l’enemistarà amb un dels poderosos del poble, cosa que li complicarà la vida sentimental. Vida que ja se li presentava bastant complicada, vista la manera de festejar en aquella curiosa societat.

Sorprenent, però, la sensualitat de l’escena del petó al cementiri.
No sabria dir si gaudeixo més amb les escenes de la taverna, amb els detalls de les regles socials, o amb aquella forma exquisida en què uns personatges es preocupen per altres fins al punt d’aturar un tren hores i hores per permetre que un marit i una esposa es reconciliïn o que els maquinistes puguin assistir a una baralla èpica (homèrica, com diria Mikel, l’alcavot o relacions públiques del poble).

Un adult infantil i un nen madur i la fàbrica de xocolata

A veure si ens aclarim una mica: tots coneixeu la pel·lícula de Tim Burton (amb Johnny Depp), Charlie i la fàbrica de xocolata; potser els més granadets recordaran la versió interpretada per Gene Wilder, Willy Wonka i la fàbrica de xocolata; i, finalment, potser algun afortunat ens podrà fer cinc cèntims sobre la novel·la en què es basen totes dues, Charlie i la fàbrica de xocolata, de Roald Dahl.
I, després d’aquest aclariment, algú em podria dir qui és protagonista? El tendre Charlie o l’estrambòtic Willy?

Sí, sí, d’acord, he fet trampa: no he dit si em referia a alguna de les pel·lícules o si parlava del llibre. Però suposo que, si teniu relativament proper el record del film de Tim Burton, la resposta haurà estat: “Willy Wonka, evidentment!” Ja, és veritat: a veure qui és el guapo que fa ombra a Johnny Depp en un paper que sembla fet a mida per permetre-li saltar-se totes les convencions del comportament adult.
Sí, sí, sí: la segona versió té uns efectes especials espectaculars, uns actors secundaris extraordinaris (l’avi de Charli, el pare de Willy), juga molt bé la carta dels Umpa Lumpa, presenta uns nens odiosos amb tots els estereotips dels nens més odiosos dels nostres dies, ens mostra un món adult corrupte i sense escrúpols… Tanmateix, deixeu-me recordar amb simpatia aquella versió del 1971, rudimentària, però efectiva.

No sé què és el que més em va atraure de la pel·lícula (la del 1971): si la idea d’una fàbrica de xocalata, els Umpa Lumpa i els seus balls o, potser, el veure com els nens dolents acabaven rebent el que es mereixien. Amb molta dolçor, és clar.

També els nens dolents reben el que es mereixen en la nova versió, sempre acompanyats dels cants i dels balls dels Umpa Lumpa. I, de pas, retent homenatge a les pel·lícules de l’Esther Williams.

Una versió molt més gamberra, aquesta, i trobo que també aprofundeix una mica més; sobretot, en el personatge de Willy Wonka, per a qui hi construeixen un passat molt elaborat que no es troba al llibre. Qualsevol de les dues és una bona opció per oblidar, durant una estona, els maldecaps del món real.

Powered by ScribeFire.

I due nemici

Com que avui és dimarts, volia començar amb un film bèl·lic; al final, però, he optat per una comèdia bèl·lica, d’aquelles on els personatges semblen qualsevol cosa tret de soldats o militars. I és que, en realitat, ni el major Richardson (David Niven) ni el capità Blasi (Alberto Sordi) es troben de gust amb els respectius uniformes, anglès i italià; i no és perquè no siguin patriotes, que ho són, sinó perquè estan cansats d’una guerra massa llarga i, sobretot, absurda. Bé, sí, totes les guerres ho són; però la invasió d’Abissínia per part de les tropes de Mussolini no va ser més que un mirall imperialista amb què el dictador va voler fer oblidar els italians la gana que passaven cada dia. Amb aquests precedents, és fàcil interpretar aquesta comèdia en clau de crítica antimilitarista; s’hi presta, és veritat, independentment de les intencions originals del director i dels guionistes.
Aquí veurem les aventures d’una tropa d’italians, que es retira cap a Forte Degashoa, i d’una altra d’anglesos, que els persegueix. A conseqüència d’un accident aeri, el major Richardson esdevé presoner dels italians; amb la flegma que el caracteritza, es dedica, a falta de millor diversió, a acabar amb la paciència del capità Blasi. A través de diverses peripècies (i, sobretot, de diversos canvis de paper pres-guardià), aquests dos enemics es van coneixen com a persones i van adonant-se que, en realitat, només el separa una bandera i l’absurditat d’una guerra.
El fons de la pel·lícula el formen les petites intervencions, decididament humanes, dels altres personatges i, molt especialment, la presència dels natius abissinis, que, guanyi qui guanyi, seran sempre els perdedors i faran panys i mànegues per traure profit d’anglesos i d’italians.

No tindria jo molt més de deu anys quan la vaig veure i em va causar una gran impressió: em va fer riure, és clar; però també em va fer pensar (no en aquell moment, sinó a través del record que em deixà fins que, no fa gaire, la vaig retrobar). Va ser traduïda al castellà com Su mejor enemigo, títol inspirat en l’anglès The Best of Enemies.

Un estiu de cine

Sí, ja sé, ja sé, teniu raó: l’estiu ja porta una setmana en dansa i, jo, sembla que encara estic per inaugurar-lo, tisora en mà, a punt de tallar la cinta vermella. Però, què voleu hi faça?, la meua programació mental, tan escolar ella, diu que l’estiu comença el primer de juliol i acaba el darrer d’agost: coses del magisteri.
Sí, ja sé, ja sé, teniu raó: sembla que ho diga a posta, per fotre als pobres mortals que només tenen 30 dies de llibertat a l’any, i tot això i allò que hom sol dir a propòsit de les vacances dels mestres. Però, en fi, com diria el meu cosí (que és una mica cabró; bon xic, però una mica cabró): “haver estudiat!” (Oi que ho és, de cabró, el meu cosí?)

El cas és que, per una sèrie de circumstàncies que alguns coneixen millor que altres, m’he fotut un curs molt fotut i, ara, crec que tinc dret a unes vacances especials: unes vacances regeneratives com feia temps que no en gaudia. I això vol dir: res de cursos ni cursets, res d’estudiar (ehem… no sé si me’n podré estar, però ho intentaré), res de grans viatges (eps, les petites excursions no estan descartades). Només llegir, fer esport moderadament i… veure moltes pel·lícules.

Sí, en efecte: us estic amenaçant amb una llarga (bé, no tan llarga: les vacances només duren dos mesos… ostres, perdó, perdó, ja se m’ha tornat a escapar!) sèrie de posts sobre pel·lícules. No, res de fitxes tècniques ni de making off (que no estic ben segur de saber el que és) ni de disquisicions sobre la influència de l’escena tal del Cuirassat Potemkin: només una petita introducció a l’argument (si es tracta d’obres relativament poc conegudes) i, sobretot, un per què del que representen per a mi, o del que van representar la primera vegada que les vaig veure.
No, no les prengau, aquestes anotacions al marge, com a recomanacions: els meus gustos són més que discutibles. Per a mi seran com una mena d’autoteràpia, de recerca en els arrels de la meua personalitat (fins a cert punt i entre moltes cometes: ja em coneixeu; al menys, una mica). Per a vosaltres, poden ser una mena d’evasió, ni que siga d’uns pocs minuts, de la feina rutinària que encara us ofega i que… Ostres! Com estic de cabró, jo també! Perdoneu, perdoneu: és que u acaba molt cansat després de tot el curs barallant-se amb els alumnes, amb les mares (i amb algun pare) dels alumnes i amb la resta de professors. Se’m passarà, no patiu; abans que acaben els dos mesos de vacances, espere.

Bon estiu a tothom i a totadon!