Mr. e Mrs. Dursley, que vivem no número quatro de Privet Drive, sempre afirmaram, para quem os quisesse ouvir, ser o mais normal que é possível ser-se, graças a Deus. Eram as últimas pessoas que alguém esperaria ver envolvidas em algo estranho ou misterioso porque, pura e simplesmente, não acreditavam nesses disparates.
Powered by ScribeFire.
El primer pensament que va venir al cap al primer ministre va ser que en Rufus Scrimgeour s’assemblava molt a un lleó vell. Tant la cabellera com les celles, atapeïdes i rosses, tenien flocs de pèl gris; darrere les ulleres de muntura metàl·lica se li veien uns ulls penetrants i groguencs, i, tot i anar una mica coix, tenia un aire àgil i elegant. A l’acte transmetia una impressió de persona astuta i tenaç; el primer ministre va pensar que entenia que en aquells temps atzarosos la comunitat bruixesca s’hagués estimat més com a cap el senyor Scrimgeour que el senyor Fudge.
Powered by ScribeFire.
El primer pensament que va venir al cap al primer ministre va ser que en Rufus Scrimgeour s’assemblava molt a un lleó vell. Tant la cabellera com les celles, atapeïdes i rosses, tenien flocs de pèl gris; darrere les ulleres de muntura metàl·lica se li veien uns ulls penetrants i groguencs, i, tot i anar una mica coix, tenia un aire àgil i elegant. A l’acte transmetia una impressió de persona astuta i tenaç; el primer ministre va pensar que entenia que en aquells temps atzarosos la comunitat bruixesca s’hagués estimat més com a cap el senyor Scrimgeour que el senyor Fudge.
Powered by ScribeFire.
L’Ull-foll Murri, amb la seva cabellera grisa i el nas escapçat de la punta, mirava guenyo en Harry amb aire recelós amb els seus dos ulls desaparellats. Un ull el tenia petit, negre i lluent, i l’altre gros, rodó i de color blau elèctric (l’ull màgic que hi veia a través de les parets, les portes i el clatell d’en Murri mateix).
—¿Segur que és ell, Llopin? —va remugar—. Seria una bona broma que tornéssim amb algun cavaller de la mort que el suplanta. Li hauríem de demanar alguna cosa que només pugui saber l’autèntic Harry Potter. Si no és que algú ha portat Vèritaserum…
—Harry, ¿sota quina forma apareix el teu patró? —va demanar en Llopin a en Harry.
—Sota la forma d’un cérvol —va dir en Harry amb energia.
—És en Harry, Ull-foll —va dir en Llopin.
Sabent molt bé que tothom l’observava, en Harry va baixar per l’escala després de ficar-se la vareta a la butxaca de darrere dels texans.
—No et posis la vareta aquí, home! —va dir en Murry amb un crit—.¿I si s’encén? Més d’un bruixot ha perdut una galta del cul, així!
Powered by ScribeFire.
L’Ull-foll Murri, amb la seva cabellera grisa i el nas escapçat de la punta, mirava guenyo en Harry amb aire recelós amb els seus dos ulls desaparellats. Un ull el tenia petit, negre i lluent, i l’altre gros, rodó i de color blau elèctric (l’ull màgic que hi veia a través de les parets, les portes i el clatell d’en Murri mateix).
—¿Segur que és ell, Llopin? —va remugar—. Seria una bona broma que tornéssim amb algun cavaller de la mort que el suplanta. Li hauríem de demanar alguna cosa que només pugui saber l’autèntic Harry Potter. Si no és que algú ha portat Vèritaserum…
—Harry, ¿sota quina forma apareix el teu patró? —va demanar en Llopin a en Harry.
—Sota la forma d’un cérvol —va dir en Harry amb energia.
—És en Harry, Ull-foll —va dir en Llopin.
Sabent molt bé que tothom l’observava, en Harry va baixar per l’escala després de ficar-se la vareta a la butxaca de darrere dels texans.
—No et posis la vareta aquí, home! —va dir en Murry amb un crit—.¿I si s’encén? Més d’un bruixot ha perdut una galta del cul, així!
Powered by ScribeFire.
Al cap de vint minuts van eixir del Palau del Mussol, que era molt fosc i ple d’ulls parpellejants que brillaven com joies. Harry portava una gran gàbia amb una òliba blanca, preciosa, profundament adormida amb el cap sota l’ala. No va poder evitar quequejar quan li donava les gràcies a Hagrid, com si fóra el professor Quirrell.
Al cap de vint minuts van eixir del Palau del Mussol, que era molt fosc i ple d’ulls parpellejants que brillaven com joies. Harry portava una gran gàbia amb una òliba blanca, preciosa, profundament adormida amb el cap sota l’ala. No va poder evitar quequejar quan li donava les gràcies a Hagrid, com si fóra el professor Quirrell.
