Tothom (i totadon) ha sentit parlar de la paella; hi ha qui pensa que n’ha menjada, i hi ha qui, de debò, en coneix el gust. I tots tenim més o manco clar que la paella és un plat social, un plat de festa, familiar i amical, sobretot. També és tradicional (a València, si més no) que, en posar el sostre d’un edifici, se celebre el fet amb una paella a càrrec del patró; anàlogament, en concloure una feina, diguem-ne, estacional, és comú festejar-ho amb la típica paella. I així havia estat al meu institut durant catorze anys: tota una tradició, en el centre, acabar el curs amb una paella.
El cas és que, en iniciar-se el tercer trimestre, vaig començar a ser subtilment bombardejat amb indirectes de l’estil de “i qui farà la paella, enguany?”; “enguany no hi és el Pep; qui farà la paella?” Amb el temps, van anar canviat a indirectes no tan subtils: “que ningú s’anima a fer la paella?” Fins arribar al que jo suposava que seria el punt àlgid: “que no hi ha cap valencià que s’animi a fer la paella?” Tot, manco el que hauria estat més senzill: preguntar-me directament si m’atreviria a guisar paella per a 50 persones; perdó, volia dir per a 50 professors.
Sembla que, en aquest centre, es dóna per suposat que tots els sevillans saben ballar sevillanes i que tots els valencians saben fer paelles. I aquí caldrà fer una petita sèrie d’aclariments:
- sí que sé cuinar la paella;
- no sóc un cuiner professional de paella (tot el que passe d’una dotzena de racions, ho considere de nivell professional), de manera que proposar-me cuinar paella per a 50 equival a deixar 50 persones sense dinar;
- no estic disposat a pegar-me la gran suada, passant-me tot el matí cuinant mentre una sèrie de colegues es dedica a fer acudits sobre la meua perícia;
- el meu concepte de dinar de final de curs inclou la taula d’un restaurant, una carta d’on cadascú pot escollir el que més li avelleix, un carta de vins que no deixe en mal lloc el Penedès (ja que hi som), una carta de postres pantagruèlics i un cambrer (o cambrera: no tinc manies) educat i eficient (veus? en açò sí que en tinc, de manies!); podeu afegir-hi un ambient tranquil, res de fum i res de televisors engegats, i algun petit detall decoratiu de bon gust.
Però, ai las!, no havíem arribat al clímax dels comentaris barra indirectes, encara em quedava sentir la millor: “doncs, mira, hem acabat per trucar al Pep a veure si podia pujar a fer la paella, ja que no s’hi anima ningú, i ens ha dit que no.” A veure, criatura: el Pep, com és d’esperar, estarà guisant la paella del seu nou institut (o potser no: potser ha aprofitat el canvi per alliberar-se del càrrec de paeller oficial) i, en qualsevol cas, no crec que pujar des dels voltants d’Alcoi al Penedès per guisar una paella entre en la seua lògica. I si la finalitat del comentari, deixat anar subtilment davant de mi, era fer-me sentir alguna cosa, doncs, sí, alguna cosa he sentit: vergonya aliena (o alienígena, més bé, perquè aquestes coses semblen d’un altre planeta).
Total, que, mentre a l’institut estan preparant la costellada substitutòria, jo m’estic posant guapo per anar a dinar a un dels restaurants que he descobert no fa gaire, el Whitman, d’ambient elegant, tranquil i amb una carta que encara estic investigant. Ah, sí, hi ha plats vegetarians; llàstima, admeten fumadors, però no sol estar molt carregat.
———————————————————
NOTA BENE: Anava a incloure la fotografia d’una paella, però no he volgut ferir susceptibilitats sobre l’ortodòxia del que és i del que no és una paella. Però, per als qui en vulguen estar ben informats, aquí teniu un post molt aclaridor i ben documentat.
Barak Obama no assolirà la presidència dels EEUU, que potser estan preparats per a veure una dona o un negre (“afroamericà” és un terme inexacte perquè inclou, també, els descendents de magrebins) candidats a la Casa Blanca, però dubte que ho estiguen per elegir-los presidents.
Maria Auxiliadora, per por de veure’s esquitxada amb els darrers escàndols de corrupció (no em pregunteu quins: la bola de cristall no dóna per a tant), es retirarà discretament de la campanya, dedicarà un parell de xiulits a l’actual alcalde i se’n tornarà al cel, on deu de tindre un “cortijo” d’allò més cuco.