Primera cursa dels arbres i dels castells del Camp de Túria (I)

Mai no havia parlat en aquest lloc d’una antiga afició meua: les curses a peu. Fa més de deu anys que, per circumstàncies de la vida, ho vaig deixar, tant en la faceta de corredor popular com en la d’organitzador i col·laborador d’aquesta mena de saraus. Només una idea tan genial i un desafiament tan engrescador com el de la Cursa dels arbres i dels castells del Camp de Túria em podien traure de la meua letargia i dur-me, una vegada més, a posar-me els guants de cuir i el cinturó amb les eines d’emergència. Amb aquest article i amb els que el seguiran tractaré de transmetre-us alguna de les sensacions i de les vivències d’aquest llarg, dur, emocionant i vivificadorament intens cap de setmana.

S.D. Correcaminos. Qui haja participat alguna vegada en la Volta a Peu a València, o en alguna de les moltes curses que organitza o en les que col·labora, coneixerà el club d’atletisme més nombrós d’Europa: al voltant d’un miler de socis que, a diferència de la major part dels socis del Madrilona F.C., no es limiten a mirar, des de les grades o des de la còmoda poltrona casolana, com practiquen esport dos desenes de mercenaris. No, senyor; estem parlant d’un millar de persones que ixen a córrer o a caminar (o a nadar i a córrer en bicicleta, que també hi ha secció de triatló) pràcticament cada dia. I, des de fa més de vint-i-cinc anys, aquest col·lectiu organitza, com deia al principi, voltes a peus, maratons, maratons compensades, macrofons, circuits de curses populars, curses d’orientació, competicions en pista…

Un club com aquest no podria haver existit —o hauria sigut ben distint al que ha arribat a ser— sense la presència de personalitats inquietes, persones que, tan bon punt han assolit una fita, ja estan mirant més enllà: citius, altius, fortius, si no recorde mal. Ni, tampoc, sense el suport d’una generosa quantitat d’entusiastes, disposats a clavar-se en el major dels embolics. En aquest cas, i una vegada més, ha estat Toni Lastra (president del Correcaminos durant una llarga etapa) qui, fa un any, va alçar la veu i va dir: “Podríem organitzar una cursa dels castells valencians, per etapes i per equips”. I, com sol passar en aquests casos i en aquest club, el projecte —un projecte que era un autèntic suïcidi organitzatiu, com anirem veient— es va convertir en realitat.

Un cartell històric

Resumint-ho molt, la competició, celebrada els dies 24 i 25 de juny, consistia a fer un recorregut, dividit en tretze etapes distribuïdes entre dissabte i diumenge, per una quinzena de municipis del Camp de Túria, comarca que representa l’autèntic pulmó verd de València, i que és ben rica en monuments històrics, com ho són els castells i un bon grapat de bellíssims arbres centenaris. Cada equip, fins a un màxim de trenta, estaria compost per tretze corredors, un per etapa, més un capità o coordinador; cada atleta havia de córrer l’etapa que tinguera assignada i el temps total de l’equip seria la suma dels temps de cada corredor. No hi hauria relleus ni pas de testimoni: cada etapa començaria uns minuts abans de l’arribada del primer corredor de l’anterior (o això s’havia calculat), i sempre, alllarg de cada una de les sessions, hi hauria algú corrent.

En total, vint-i-sis equips de tretze més u (un d’ells, femení, i dos de mixtes) hi van participar, així com uns quaranta, entre organitzadors i voluntaris per part del club, més diverses dotacions de Guàrdia Civil, Policia Local, Protecció Civil, Patrulles de Mediambient, Metges i voluntaris dels pobles per on discorria la prova. I calor, molta calor; i un gran esforç de coordinació que, afortunadament, va donar el fruit desitjat.

Continuarà…