El dia que vaig salvar la vida a Elvis

Alguns pares no saben triar els noms dels fills
Diuen que la vida del professor de secundària és monòtona, grisa i avorrida. Ja m’agradaria, ja, perquè des que vaig entrar en l’empresa ara fa un sexenni (un sexenni i dos triennis, això sona molt bé; espere que els cèntims sonen millor!), les he vistes de tots els colors, o quasi.
Primer, van ser el gitanos, que, afortunadament, em protegien dels paios (gràcies, Richard i Joaquín, estigueu on estigueu). Després, va ser un cap d’estudis la mar de simpàtic que em va fer un horari barrejant grups del nocturn i grups del matí (tres mesos de baixa, amb assistència psiquiàtrica i tot; per sort, el psiquiatra, al final, em va donar l’alta tot dient-me que ja no hi havia perill; però no va especificar si per a mi o per als alumnes… bé, no té gaire importància). L’any següent, un centre que vam haver de desmuntar, traslladar als barracons, tornar a muntar, tornar a desmuntar, traslladar al nou centre. A continuació, una altra operació de desmuntatge, però sense barracons… només que ara treballàvem pels matins en un centre i per la vesprada en un altre, cosa molt pràctica que t’impedeix saber on tens els llibres o les notes o el que siga que més necessites en aqueix moment; i ara… Azkaban.

Azkaban, la Sibèria dels professors de Valencià, allà on el País Valencià es converteix en un híbrid entre Múrcia i la Torre de Babel, en realitat, no està tan mal. Sempre que no et quedes a viure a la Vella Torre, és clar, on trobar un cambrer que parle castellà és una aventura digna d’Indiana Jones (en català, és millor no intentar-ho). Per fortuna, en el meu centre de concentració d’enguany (i per molts anys, em pense), contem amb un director sensible al tema lingüístic; tal volta és l’únic d’aquesta espècie al sud del Segura (si és que, en el fons, sempre he sigut un mimat de la deessa Fortuna). I aquest director tan valent m’ha assegurat, des del primer dia, que vol acabar amb l’exempció del Valencià.

I vostés em diran: “Signor Giorgio, que és això de l’exempció del Valencià? Vol dir que els valencians, en una comarca valenciana, són considerats ésser exepcionals i dignes de protecció com els coll-verds de la Marjal o les anguiles de l’Albufera?” Ai, fills meus, què més voldria jo! L’exempció de Valencià és el dret que tenen els estudiant de primària, secundària i batxillerat del País Valencià a no estudiar la seua llengua pròpia, dret que s’exerceix complimentant un formulari quan es matriculen, formulari que va a Conselleria d’Educància, conselleria que segella el document i que en genera un altre que diu que sí, que d’acord, que el xiquet o la xiqueta en qüestió no cal que estudien valencià aquell curs, i Déu nostre sinyor els conserve la salut. Dret que, en aquest centre, exerceixen “només” el 65 % dels alumnes.

I vostés em diran: “Signor Giorgio, i què fan el alumnes exempts del Valencià durant l’hora de Valencià?” I jo, si no tingués pèls en la llengua, els diria “Donar pel sac!”; però, com que sóc una persona educada i fina, el diré “Introduir, per fortuna metafòricament, tota classe d’objectes introduïbles i no introduïbles pel recte del professor o de la professora de Valencià, generalment interins, que, pels seus molts i gravíssims pecats en vides anteriors, han merescut aquest castic.” (Els cas dels professors amb plaça definitiva, com ara el meu, deu obeir a pecats molt, però molt, molt, molt més greus.)

El problema, però, no acaba ací: açò és només el principi. Perquè la Conselleria d’Educància, com ja hauran deduït vostés, és un organisme oficial configurat per buròcrates i funcionaris que tenen el costum de ser metòdics i de resoldre un expendient darrere de l’altre, sempre en ordre segons han arribat, i sense sofocar-se. És a dir, que normalment la Conselleria d’Educància resol aquelles peticions d’exempció cap a la fi del curs.

I vostés em diran: “Signor Giorgio, i quina és la situació dels alumnes mentre arriba la concessió de l’exempció? Què fan aquests alumnes al llarg de quasi tot el curs, després d’haver demanat l’exempció i abans que aquesta arribe? Perquè, mentre Conselleria d’Educància no conteste, se suposa que no estan exempts. O sí? ” Doncs, no, tenen vostés raó: tècnicament, administrativament, jurídicament, legalment, mentre Conselleria d’Educància no piula, ací (vull dir, a cap centre educatiu del País Valencià) no hi ha cap exempt.

I vostés em diran… I jo els diré que sí, que tenen raó, que els alumnes que han demanant l’exempció però que encara no han rebut resposta de la Conselleria d’Educància, no estan exempts de res i tenen la mateixa obligació que els altres de seguir les classes de Valencià, ni que siga adaptades a un nivell que es considera zero, o negatiu. Però vagen, vagen vostés a explicar-lo-s’ho i veuran on els envien. Sí, allí, exactament allí; o tal volta un poc més a la dreta; sí, ara, justet.

I així arribem al cas que ens ocupa. Un professor de Valencià, no direm noms, direm, per exemple, Giorgio G., o no, espera, direm G. Grappa, que és més discret, s’atreveix (imprudent!, atrevit!, suicida!) a fer classe de Valencià durant l’hora de Valencià. I què observa? Doncs que alguns alumnes passen de tot i no copien absolutament res de l’explicació. Aleshores, recordant les instruccions rebudes durant el claustre (sí, els instituts, com els convents, tenen claustres), els informa que qui no realitze la faena durant la classe, l’haurà d’acabar durant el pati. Aaaaaah! Si haguéreu vist els bolígrafs llançant fum! Quina meravella! Els full s’omplien com per sortilegi! Tots? Nooooooo! Què us havíeu pensat? Entre els adolescents, encara s’estila allò de la resistència, i quatre alumnes, dos xics i dues xiques, van dir que ells eren massa xulos per a rebaixar-se com els altres, que els havien demanat l’exempció per no fer Valencià, no per l’assignatura com tots els demés. I així van quedar les coses, fins que el timbre va sonar i tots van voler eixir al pati.

El professor suicida, que ja havia comprovat qui sí i qui no havien fet la faena, els va dir que no els valien bromes, els va repetir per enèsima volta que allí, mentre la Conselleria d’Educància no contestara, no hi havia cap exempt, i es va armar el Betlem (de Tirisiti, perquè allò era un fangar que no s’entenia res, però sense Sant Jordi).

Van eixir tots, tret del professor i els quatre mosqueters, o moscardons, que no van fer ús de trabucs ni d’espases perquè no en portaven, que, de no ser així, no sé com hauria acabat la cosa. Enfrontaments, insults, amenaces. I, en vista que el professor continuava exigint-los una cosa tan inaudita com era fer els exercicis que havien fet els seus companys, un dels xiquets, anomenat Elvis (us ho jure per… Tux!), va fingir que es llançava per la finestra: va traure una cama fora, i més de mig cos.
El professor, que ja feia estona que s’esperava alguna cosa semblant o pitjor, el va mirar amb cara de “llàstima que estem en la planta baixa, cabró”, i, dos segons després, va deixar de mirar-lo per continuar prenent notes en la llibreta. Elvis, que havia tractat de provocar un atac de pànic en el professor per tal d’obligar-lo a fer marxa enrere, en veure que aquest l’ignorava, i en veure, també, que tres metres d’alçada feien més por del que semblava, va tardar trenta segons en tornar a l’aula de “cos complet i sense fractures”, amb la qual cosa, el professor, que ni tan sols quan va ser atacat per un doverman havia passat tant por, va respirar tranquil, sense que el quartet se n’adonés: estava clar que el xiquet no tenia intenció de tirar-se de dalt a baix; però qualsevol intent de convèncer-lo per tornar a entrar, simplement pel fet de distraure’l, el podria haver fet caure al buit, i, si no perdre la vida, probablement s’hauria trencat una cama o un braç.

Sí, ja sé, d’ací a dir que li vaig salvar la vida a Elvis, hi ha un món. Però no sabeu com m’alegre de no tindre cap alumna que es diga Marilyn. De moment.

Anuncis

Quant a Giorgio Grappa

Algú fa cas de les coses que els blocaires escriuen sobre ells mateixos? El comentari més sincer que he llegit als "about me" és aquell de: "si vols saber res de mi, pots llegir el meu bloc."
Aquesta entrada ha esta publicada en Càstic bíblic. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

29 respostes a El dia que vaig salvar la vida a Elvis

  1. nimue ha dit:

    una de les coses que més m’agraden d’aquesta feina és que és de tot menys monotona, grisa i avorrida!
    juer… quin panorama que tens muntat per allà…
    Tu saps que donen una recompensa molt sucosa per a qui siga capaç de demostrar que Elvis encara viu? Coses dels americans…

  2. Giorgio Grappa ha dit:

    Doncs açò, Nimue, és la versió censurada. La realitat és més greu.

  3. Ainalma ha dit:

    Fotre, quina por, no? Ets molt valent, tu!

    Això de l’exempció és de veres, una miqueta més al nord i a l’interior (Villena) també passa. Si et serveix de consol, més al sud d’on ets tu, en un poble que es diu Rafal, també hi ha un director (d’una escola de primària) que defén la llengua. Qui ho anava a dir, eh?

    Però hi ha una cosa que no entenc: per què has agafat allà la definitiva?? Ets una miqueta heavy, eh?

  4. Giorgio Grappa ha dit:

    No l’he agafada, Ainalma, me la van donar. Jo hauria preferit Vinaròs, per exemple…

  5. Aleazar ha dit:

    Quin sidral!!! I pensar que hi ha qui vol el mateix model segregat per Catalunya (o la València Septentrional, ;)…

  6. Aleazar ha dit:

    ah, i me n’oblidava, del crit de guerra:

    “Desperta Tux!!!”

    (per cert, quina distro tens?) :-PPP

  7. Giorgio Grappa ha dit:

    Hola, Aleazar! Quan de temps!

    Doncs, sí, és un bonic merder el que tenim ací. Ja veurem com acaba tot, la setmana que ve; tot siga que m’agafe una baixa per depressió, com fa tothom, i que els donen pel sac.

  8. Giorgio Grappa ha dit:

    En el portàtil, tinc la Ubuntu, que va com una seda. En el vell Pentium III de sobretaula, faig experiments amb gaseosa amb un grapat de distros: Kubuntu, Edubuntu, Knoppix… Algun dia m’animaré a instal·lar la Debian pura i dura.

    Desperta Tux!

  9. Tux ha dit:

    Qui m’ha cridat?
    Qui m’ha cridat?
    Qui m’ha cridat?

    En Tux s’ha despertaaaaaat!

    (Tremoleu, finestretes del senyor Portes, tremoleu…)

  10. omar ha dit:

    He al·lucinat molt mentre et llegia. Però com es pot deixar exempt algú d’aprendre? Ostres, m’hagués encantat, quan estudiava, poder demanar l’exempció de les matemàtiques, que les odiava. Quina manera de treure-li importància al valencià, si resulta que si vols l’aprens i, si no, quedes exempt. No ho entenc. Però, felicitats per la teva valentia. No sé, però, si t’hem de felicitar per salvar l’Elvis aquest…

  11. aina ha dit:

    osti, quin panorama!
    no en tenia ni idea de la possibilitat de l’exempció… quina tocada de nassos!
    bé sr. grappa, ànims per poder continuar de la millor manera possible 🙂

  12. acollida ha dit:

    Signor Giorgio, amic Giorgio: M’ha estranyat, d’entrada, veure un post tan llarg. Quan era a la tercera o quarta ratlla, però, ja havia entès les ganes que tens d’esbafar-te. Quin panorama, renoi! Sembla mentida que les coses vagin (o no vagin) així. La gent no s’imagina la duresa de les situacions que tu narres tan bé. I el desgast psíquic que representa per al professor tot plegat. Ens haurien de pagar la feina a preu d’or, oi?
    Alguns senyors i senyores que jo sé, en comptes de posar-los a la presó, els haurien de ficar en una aula com la que descrius. Així sí que purgarien els seus pecats, hòstima! Llàstima que els qui els purguem no n’hàgim fet ni un, de pecat greu!
    Molts ànims, Giorgio! Una abraçada ben forta! (estic pendent d’allò dels trasllats que em vas dir).

  13. Lucrècia Borgia ha dit:

    Renoi! Aquestes coses poden passar, encara? No sé què dir-te, Giorgio, estic ben aclaparada. No et mereixes viure situacions com aquesta, ningú no s’ho mereix. Sempre he pensat que els hauríem de fer un monument, als professors!
    Només et puc dir que escriguis sempre que necessitis descarregar la fel, tal com has fet. Si més no, tindràs un bon grapat d’amics que et donaran suport. Encara que sigui en la distància.

  14. pentagrama ha dit:

    Que fort! M’he quedat de pedra, llegint-te. T’envio tota la meva solidaritat, encara que ja sé que és poca cosa.
    Estic d’acord amb el que insinua l’omar. Jo tampoc sé si miraria de salvar-ne cap, d’aquests cafres.

  15. rAnita nOe ha dit:

    ei, quina vida mes ocupada la teua.. em pareix que t’ho pases d’allo mes be tu, eh!
    petonets

  16. Giorgio Grappa ha dit:

    Gràcies a totes i a tots pel suport. Nimue, Ainalma, Aleazar, Omar, Aina, Acollida, Lucrècia, Pentagrama, Ranita, moltes gràcies, de debò.

    Per sort, el director i la cap d’estudis del centre han intervingut en el tema directament i oportunament, i sembla que la situació està sota control. La veritat és que mai no havia rebut un suport tan clar, en temes de displina, com ara per part de la direcció d’un centre. Així, el treball és una mica menys insuportable.

    Sí, totes aquestes coses són surrealistes, semblen de pel·lícula americana d’instituts; però són la realitat pura i dura (i tant dura!) en alguns centres. I això que, aquest, no és dels més dolents.

    De tota manera, Acollida, no deixes de mirar-me allò que tu ja saps, per si de cas el panorama s’emmerda i em decidisc a emigrar!

    Una abraçada!

  17. el Lloro ha dit:

    Abraça’m a mi també, Giorgiooooooooooooooooooooo!!! Tu també, Tuuuuuuuux, tu també, homeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!! Va, que ben abraçats les coses fan de més bon passaaaaaaaaaaaaaaaaaaaar!!!

  18. Anonymous ha dit:

    Una història preciosa, tan preciosa com la ciutat de Torrevella. Ara conta’ns una de com busquen desesperadament alguns el tràfic d’influències, de tot el que han de treballar per no treballar, per exemple.

  19. dospoals ha dit:

    Sense veure’l ja intuïa aquest panorama. Ai, mare, que enguany concurse jo!

  20. Giorgio Grappa ha dit:

    Lloro! Una abraçada per a tu, meua i del Tux! (Açò ja va passant…)

    Amic (o amiga) anònim (o anònima) que sembles conéixer-me tan bé, veig que, en realitat, estàs molt informat (o informada). Això que tu anomenes “buscar desesperadament el tràfic d’influències” no va ser sinó estar en el lloc exacte en el moment oportú (o tot al contrari, segons es mire) i fer allo que qualsevol altre hauria fet: provar altres formes de treball dins de la mateixa empressa. Això que tu anomenes “no treballar” ha significat, en realitat, treballar fins a meitat de juliol, quan tota la resta de companys (i de companyes) està (esteu?) de vacances des de fa dues setmanes; i fer una feina dura, de responsabilitat i mal pagada (com és habitual, d’altra banda, en el nostre gremi). Treballar, he treballat sempre; fins a caure malalt, com pot corrobar el meu doctor. I, pel que fa a Torrevieja, no et sabria dir com és; potser algun dia m’hi deixe caure.

    Dospoals, amic, el panorama, en general, és dur. Jo he tingut sort, encara, de caure on he caigut, amb un equip directiu concienciat amb el tema i disposat a ajudar en allò que pot. Però, sí, estar quasi tres hores de ta casa, de la família i dels amics, és dur; sort que la platja ajuda molt a relaxar-se. Molta sort amb la definitiva!

  21. ANG ha dit:

    Hola a tots i totes!!Sóc de nova incorporació… Sr Grappa us he de dir que jo també sóc professora de valencià i he treballat al Baix Segura. Això vol dir que he patit en les meues pròpies carns el fantasma de l’exempció i no amb un director tan enrrotllat…Ànim i ha lluitar!! Que no decaiga!Continuarà…

  22. namaga ha dit:

    l’Elvis està ben viu, va sobreviure i continua cantant per a nosaltres, t’ho prometo! l’he vist a les Rambles 😛 ànims, Sr.Grappa

  23. deric ha dit:

    poc que anem bé!

  24. Unmei ha dit:

    Quina esgarrifança Giorgio…

    Es ben be que els profes heu de ser d’una pasta especial…

    (jo ho sento, pero crec que l’Elvis es mort… XD )

  25. el Lloro ha dit:

    Giorgioooooooooooooooooooooo!!! La bruixa t’ha enviat un mail, que l’has rebuuuuuuuuuuuuuuuuuuut??? Diu que allò ha de passar entre el 15 de novembre i l’1 de desembreeeeeeeeeeee!!! Que ja ho saaaaaaaaaaaaaaaaaaaaps???

  26. deric ha dit:

    salut! però l’Elvis no.

  27. Ainalma ha dit:

    Giorgio, que t’has pres unes vacances ara, a l’octubre??

  28. Giorgio Grappa ha dit:

    Amiguetes i amiguets,

    ENCARA ESTIC VIU!!!!

    El que passa és que vaig molt enfeinat, i, la veritat, no tinc temps ni de deixar-me caure pels blocs. Espere, però, que el vent canvie i disposar de més temps lliure per tornar a la blocosfera. Us note molt a faltar!

    UNA ABRAÇADA!

  29. isnel ha dit:

    Però… què tenim a les aules? La marededéu! M’he quedat petrificada. Feia dies que no passava i… ostres! Estàs bé, giorgio? Cuida’t molt, sents? I, per si de cas i pots, tu tria sempre les plantes més altes de les escoles on vagis. Ja sé que això és molt bèstia, però és el primer que m’ha vingut al cap. Ho lamento. Una abraçada i fins aviat!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s