Aniversari

Una vegada més, em toca fer anys. Com es fan, els anys? Doncs, miri vostè, és una cosa molt complicada: hom ha de procurar no morir-se entre un aniversari i el següent. Ah, bé, doncs tampoc sembla tan complicat. Segons com es miri, escolti, que avui dia estem sotmesos a molts imponderables: accidents de cotxe, grips aviàries, infarts de miocardi… Home, però no es posi vostè melodramàtic: una persona jove, sana, esportista, no hauria de tenir por d’aquestes coses; no està vostè una mica hipocondríac? Què collons hipocondríac!, acabo de veure i de viure un cas així de ben a prop. Home, sí, vist així, no m’estranya que estigui una mica preocupat; però, ha acabat bé la cosa? Sí, se n’està sortint bastant bé, ja la tenim a casa. Aleshores, en lloc d’aquestes cabòries, per què no ens parla una mica de la vida que ha menat fins ara i dels projectes que té per davant?, perquè vostè fa cara de tenir-ne molts… Buf! el meu currículum, no?, doncs van aviats, els pobres llegidors: res d’interessant, una mica com tots, suposo; de vegades, he menat la vida que volia; d’altres, no tant; he estudiat, he llegit, he viatjat; però també m’he vist obligat a treballar, escolti, i això és sempre un patiment, un càstig bíblic. No serà per a tant! Que li dic jo que sí, home: barallar-se amb els nens, amb els pares dels nens, amb la resta de professors, amb la inspecció, amb el Departament d’Educància… Què exagerat que és vostè! Sí, sí, exagerat… I dels projectes, que me’n diu? Home, doncs una mica com sempre; escolti, no voldrà la llista de bons propòsits, com cada any? Si és una tradició, home!, què li costa?; a més, se li nota que ho està desitjant… Miri que després se’m queixarà el personal… No faci cas, que la gent és molt comprensiva en aquests casos. Buenu, està bé, anem allà: fer una mica d’esport, estudiar, viatjar; ah! i no treballar tant. Escolti, que poc original!, això és el que ha fet fins ara, no? Sí, ja, però és que és això el que m’agrada fer. I no hi voldria afegir cap novetat?, cap detall, diguem-ne, exòtic? Mmmm… ara que ho diu… doncs, sí, la veritat és que note a faltar… Digui, digui! Miri, no, que em fa vergonya. Però, home!, ara no s’ho amagui, que ens deixarà a tots intrigats! Que no, que no; que jo, en realitat, no volia dir res: és vostè, que m’hi ha obligat! Però, home, tan greu és?, tan estrambòtic? No, no, que va, si és una cosa molt normal; és per això, de tan normal com és, que em fa vergonya… Recontramildimonis!, quin home més esquerp; res, que, al final, no ho diu; doncs, per no dir res, no calia començar a escriure! Doncs, això mateix he dit. Doncs ja ho pot ben dir. Doncs ja ho he dit. Doncs ja està. Doncs ja està. Doncs, l’any que ve, vindrà a felicitar-lo Rita la Cantaora. Doncs, que vingui, ja ho celebrarem. Apa, doncs, que no sigui res lo de l’ull. I el portava en la mà…

Powered by ScribeFire.