Després de molts anys, anit vaig tornar a veure el festival d’Eurovision: la temptació gamberra i descarada que ens proposava Rodolfo Chiquilicuatre (o Xiquiliquatre) era massa gran. Bé, ens hem fet un tip de riure davant de tanta coentor.
Això sí, algú em sabria explicar què pinta un estat de l’Orient Mitjà participant en un concurs europeu? Passe que Turquia té un raconet en Europa (i, de pas, un pont impressionant que uneix dos continents); però, algú em sabria explicar què pinta Israel a Eurovision?
Això sí, algú em sabria explicar què pinta un estat de l’Orient Mitjà participant en un concurs europeu? Passe que Turquia té un raconet en Europa (i, de pas, un pont impressionant que uneix dos continents); però, algú em sabria explicar què pinta Israel a Eurovision?
Giorgio Grappa
Jordi Monteagudo
Tuxet
Anotacions al marge 
I què pinta Rodolfo Xiquiliquatre, Giorgio…? Quina vergonya!
La setmana passada vaig explicar als meus alumnes, parlant de literatura, que, davant del fet artístic, l’autor sempre té dues possibilitats bàsiques: <>continuïtat<> i <>trencament<>. La continuïtat, en mans d’un bon coneixedor de la tradició que, a més, siga imaginatiu, pot donar lloc al <>perfeccionament<> del gènere; en canvi, el fet més habitual és la simple <>imitació<> sense aportar-hi res de nou.En canvi, els qui opten pel trencament poden arribar a crear un <>nou canon<>. És una opció arriscada: la major part de les vegades, el resultat del trencament és una <>patata<> (disculpeu la terminologia tècnica).Els meus alumnes, <>Ainalma<>, van comprendre ràpidament que Operasión Triunfo i el concurs d’Euromelón es redueixen a la continuïtat, a la imitació, sense una espurna d’originalitat. I per això han perdut interès i popularitat amb el pas dels anys (sense oblidar el rerefons polític).Aquesta setmana, les meues criatures m’han de realitzar una anàlisi del “cas Xiquiliquatre”: sospite que tots me l’encabiran en la categoria “patata”; però tinc l’esperança d’escoltar alguna matisació interessant. Ja us en parlaré.:-*
A l’espera quede!
Fixa’t també en els esports: Israel juga la copa d’Europa de futbol, basquet, etc.
Com es nota que no veig la tele, <>Dospoals<>, i que no m’interessen els esports com a espectacle pseudobèl·lic.<>Ainalma<>, les meues criatures han estat raonablement lúcides.De primer, la discussió ha estat molt tancada, perquè no es posaven d’acord en quin dels quatre extrems (imitació, perfeccionament, nou canon o patata) encabir el Xiquixiqui. He hagut de donar-los una petita pista: on posarien <>Srhek<> o <>El jove Frankenstein<>? Després els he preguntat sobre Polònia, Cruz y Ralla, los Morancos… Al final, ha sortit la paraula clau (clau per a mi, és clar): paròdia.La discussió ha continuat llargament (més d’un professor em criticarà per “perdre el temps” en discussions sobre teories de l’estètica en lloc de dedicar-me a explicar els pronoms febles), perquè s’han adonat que no té la mateixa intenció la paròdia de Shrek que la de Polònia, ni tampoc el mateix nivell artístic.Al final, els he hagut d’aclarir que la paròdia es basa en un gènere (ben conegut del públic: si no, no s’entén com a paròdia), però que no en forma part; a tot estirar, i no sempre, pot ser una obra més d’aquella branca de l’art (o d’una altra: Shrek pertany al cinema, mentre que parodia el conte tradicional).Quan, finalment, hem tornat sobre el Xiquiliquatre, el Xiquixiqui i sobre Disco i Gràfica, han estat d’acord (després de més de mitja classe de discussió!) que la intenció original del Terrat (com es nota que són catalans: coneixen el Terrat!) era fer una crítica a un concurs que molta gent considera obsolet, una crítica a través d’una paròdia (ops, ells ho han dit amb altres paraules, com ja t’hauràs figurat). També han estat d’acord que la presència de partitura i lletra no ens permet parlar de música (com a expressió artística), de la mateixa manera que la presència de versos i de rima no es suficient per parlar de poesia (açò els ho he matxacat al llarg de tot el curs). No hi han apreciat, per tant, “música” en el Xiqui-xiqui (això faltava!).No m’ha donat temps a explicar-los que, en ocasions, la paròdia ha donat lloc a obres de la literatura universal, com ho és el Quixot; però, gairebé és millor així: podrien haver interpretat que totes les paròdies són genials i que el Buenafuente és un nou Cervantes, i, la veritat, em sembla una mica excessiu.Ja veus, <>Ainalma<>, aquesta setmana estem filosòfics. Deu ser la pluja.
pos anda que Uzbekistan… tampoc és que pinte massa…Almenys Israel portava una cançó bonica, no com Espanya…
Era allà on havies demanat un lectorat, <>Nimue<>? M’ha tocat buscar-lo! Bé, doncs, tens raó, sembla que està a l’Àsia Central: serà que Europa acaba en els Urals i que tot allò que estiga a l’oest d’aquesta cadena es considera europeu? Amb aquest concepte, el Marroc a Eurovision, a no tardar…Per cert, què dius que era bonic? La cançó d’Israel o el cantant? 😛
No crec que eixa classe haja sigut temps perdut, sinó més bé el contrari… Tant de bo jo hagués tingut en el seu dia un professor que m’ensenyés a pensar!
Doncs a alguns dels meus companys no els fan molta gràcia els meus mètodes. Com el dia, després de sant Jordi, que vaig agafar tot el grup de Literatura Catalana (huit alumnes) i me’ls vaig emportar a mirar i analitzar, un per un, tots els pòsters que s’hi havien fet i que estaven penjats als passadissos.O com el dia que els faig fer traduir, per grups, un petit text en < HREF="http://ca.wikipedia.org/wiki/Interlingua" REL="nofollow">interlingua<>.O com el dia que “se me va escapar” que l’Estellés tenia alguns poemes directament pornogràfics i tots em van demanar que en quin llibre estaven.O com el dia que, per evitar confusions entre “yo cantaba” i “jo cantava” els vaig escriure a la pissara: “Jo cantaVA a VAlència / Yo cantaBA en BAdajoz” (no, no els ho vaig cantar).O com el dia que, explicant la regla bàsica de la mètrica en català (“només comptem fins l’última síl·laba tònica del vers”), la vaig comparar amb la del castellà (“si la última palabra es aguda, sumamos una sílaba; si es esdrújula, restamos una, y si es plana, ni sumamos ni restamos”) i se’m va acudir explicar que la regla del castellà es podia simplificar: “contamos hasta la última sílaba tónica y sumamos una unidad; y ya está.”O quan els explique que les humanitats/lletres són molt més difícils que les ciències/tècniques, perquè per fer un comentari de text d’un autor actual has de conèixer (i entendre) la Bíblia, l’Odissea i la Ilíada, més tota la història de la literatura occidental dels darrers vint-i-cinc segles; mentre que, per resoldre un problema d’integrals, només necessites conèixer les catorze integrals immediates i les quatre regles per combinar-les, i no et cal per a res haver comprés els conceptes d’integral, de derivada, de límit o de funció contínua.No, a la llarga, no sóc gaire popular entre els meus companys.
OStres, no hi havia pensat mai, potser és perquè està dins l’arc mediterràni
Uzbekistan, a l’arc mediterrani, <>Déric<>? Sí, deu ser això 😀 .
No sabria contestar-te..però passava per casa teva i tenia gana de donar-te una abraçada virtual!Però ara que hi penso ..perquè una italiana escriu només en català? uhmmmm…si trobes aquesta resposta, hauràs contestat a la teva pregunta…
si es que les coses no en son com eren avans.. jejejeje.. arribe tard, pero arrive.. petonets
Gràcies per l’abraçada, <>Lliri Blanc<>! Quan hom està estressadíssim amb la burrocràcia de final de curs, s’agraeix molt i molt i molt 😀 .Que què fa una italiana escrivint en català? Doncs, obrir els ulls a un món petit (però simpàtic, espere); i obrir els ulls és sempre una bona cosa.Hola,<>rAnita<>! Sí, el mapa del món ha canviat molt. Per cert, em sabries dir si l’Argentina ja forma part de Nord-Amèrica? Amb aquests canvis, no m’estranyaria…Besets!
Un mo’n petit …simpatic i amb un gran COR!!!
<>Lliri Blanc<>, :-* .Jo no volia entrar en aquest tema, <>Núr<>: no crec que el cantant en qüestió es dedique a matar ningú. De fet, no sé què em molesta més, que continuen fent un concurs tan caspós (musicalment parlant) o que continuen fent creure a la gent que allò no és un show polític (tan caspós com la música que hi porten).