I due nemici

Com que avui és dimarts, volia començar amb un film bèl·lic; al final, però, he optat per una comèdia bèl·lica, d’aquelles on els personatges semblen qualsevol cosa tret de soldats o militars. I és que, en realitat, ni el major Richardson (David Niven) ni el capità Blasi (Alberto Sordi) es troben de gust amb els respectius uniformes, anglès i italià; i no és perquè no siguin patriotes, que ho són, sinó perquè estan cansats d’una guerra massa llarga i, sobretot, absurda. Bé, sí, totes les guerres ho són; però la invasió d’Abissínia per part de les tropes de Mussolini no va ser més que un mirall imperialista amb què el dictador va voler fer oblidar els italians la gana que passaven cada dia. Amb aquests precedents, és fàcil interpretar aquesta comèdia en clau de crítica antimilitarista; s’hi presta, és veritat, independentment de les intencions originals del director i dels guionistes.
Aquí veurem les aventures d’una tropa d’italians, que es retira cap a Forte Degashoa, i d’una altra d’anglesos, que els persegueix. A conseqüència d’un accident aeri, el major Richardson esdevé presoner dels italians; amb la flegma que el caracteritza, es dedica, a falta de millor diversió, a acabar amb la paciència del capità Blasi. A través de diverses peripècies (i, sobretot, de diversos canvis de paper pres-guardià), aquests dos enemics es van coneixen com a persones i van adonant-se que, en realitat, només el separa una bandera i l’absurditat d’una guerra.
El fons de la pel·lícula el formen les petites intervencions, decididament humanes, dels altres personatges i, molt especialment, la presència dels natius abissinis, que, guanyi qui guanyi, seran sempre els perdedors i faran panys i mànegues per traure profit d’anglesos i d’italians.

No tindria jo molt més de deu anys quan la vaig veure i em va causar una gran impressió: em va fer riure, és clar; però també em va fer pensar (no en aquell moment, sinó a través del record que em deixà fins que, no fa gaire, la vaig retrobar). Va ser traduïda al castellà com Su mejor enemigo, títol inspirat en l’anglès The Best of Enemies.

Advertisements

Quant a Giorgio Grappa

Algú fa cas de les coses que els blocaires escriuen sobre ells mateixos? El comentari més sincer que he llegit als "about me" és aquell de: "si vols saber res de mi, pots llegir el meu bloc."
Aquesta entrada ha esta publicada en cinema, un estiu de cine. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a I due nemici

  1. Ainalma ha dit:

    Aleshores, canviem l’altra adreça??

  2. rAnita nOe ha dit:

    cambis, cambis.. a tu t’afecta massa l’estiu..
    petonets, m’agrada el nou lloc.

  3. Nimue ha dit:

    doncs a mi m’agrada blogspot…
    En fi, que en aquesta pel·li no surt Brad Pitt, no? Posvaya…

  4. petitacriatura ha dit:

    A mi aquestes pel·lícules bèl·liques em van de fàbula per agafar el son després de dinar. M’encanta fer la migdiada, cosa que no faig des que en Tux està aquí. Per això aquest matí l’he posat dins una nevereta d’aquestes de platja, amb molts glaçons, gelats i granissats, l’he precintat bé i l’he portat a correus. A mig matí rebràs un paquetet.

    En Batman, la Robin i jo hem passat uns dies inoblidables amb ell i ja el trobem a faltar, però aquestes coses són com les pel·lícules, que tenen un començament i un final!

    :-**

  5. ggrappa ha dit:

    En principi sí, Ainalma. Ja feia temps que volia provar WordPress en profunditat, però no em venia bé fer-ho durant el curs. De moment, i per exemple, ja estic fent servir les pàgines estàtiques (Jo mateix): funcionen com si fossen pàgines web, però integrades en el bloc i amb possibilitat de deixar-hi comentaris. Ara és qüestió d’anar explorant-ne les possibilitats…

    rAnita, el que a mi m’afecta és el final de curs, que em deixa destarotat :-S .
    M’alegra que t’agrade el nou lloc. Ara és qüestió d’entretindre’m una miqueta amb la decoració: unes cortines per ací, un quadre per allà, unes floretes per acullà…

    Jo estic molt content del funcionament de Blogspot, Nimue, m’ha donat molts pocs problemes i m’ha deixat fer gairebé tot el que volia. Senzillament, volia provar coses noves.
    No, en aquesta no hi surt, el Brad Pitt; però, vaja, ja caurà alguna del Jonnhy Deep, ja veuràs.

  6. ggrappa ha dit:

    Hola, Petitona! El Tux acaba de sortir de la nevereta pegant bots la mar de content, diu que mai de la vida havia pujat en una atracció de fira tan divertida i que ja té ganes de repetir… Però, de moment, diu que se’n va al frigorífic a dormir una mica: es veu que ha jugat molt amb el Batman i la Robin i està una mica cansat. Ehem… tenies la casa assegurada contra pingüins? 😐

    Ei! Que aquesta no és una pel·lícula de guerra com aquelles del Lee Marvin! (ja en caurà alguna, ja…) Aquesta és una comèdia; no arriba a ser una comèdia a la italiana, perquè es tracta, crec, d’un coproducció. Però, vaja, poques escenes d’acció bèl·lica en pla Rambo i similars: la cosa més interessant són els diàlegs (i una mica la gestualitat, si has mirat el vídeo).

  7. cinzia ha dit:

    Aqui podria escriure uns versos de la canço de De Andrè “La guerra di Piero”

    ……..
    fermati Piero , fermati adesso
    lascia che il vento ti passi un po’ addosso
    dei morti in battaglia ti porti la voce
    chi diede la vita ebbe in cambio una croce
    ma tu no lo udisti e il tempo passava
    con le stagioni a passo di giava
    ed arrivasti a varcar la frontiera
    in un bel giorno di primavera
    e mentre marciavi con l’anima in spalle
    vedesti un uomo in fondo alla valle
    che aveva il tuo stesso identico umore
    ma la divisa di un altro colore
    sparagli Piero , sparagli ora
    e dopo un colpo sparagli ancora
    fino a che tu non lo vedrai esangue
    cadere in terra a coprire il suo sangue
    e se gli sparo in fronte o nel cuore
    soltanto il tempo avrà per morire
    ma il tempo a me resterà per vedere
    vedere gli occhi di un uomo che muore…

    una abraçada

  8. ggrappa ha dit:

    Benvinguda, Cinzia!

    De Andrè és tot un mestre, i La guerra di Piero és una cançó que sempre emociona. Els dos personatges d’aquesta pel·lícula, tot i induir a les mateixes reflexions, no tenen un final tan sangonós.

    Besets! Tanti baci!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s