A veure si ens aclarim una mica: tots coneixeu la pel·lícula de Tim Burton (amb Johnny Depp), Charlie i la fàbrica de xocolata; potser els més granadets recordaran la versió interpretada per Gene Wilder, Willy Wonka i la fàbrica de xocolata; i, finalment, potser algun afortunat ens podrà fer cinc cèntims sobre la novel·la en què es basen totes dues, Charlie i la fàbrica de xocolata, de Roald Dahl.
I, després d’aquest aclariment, algú em podria dir qui és protagonista? El tendre Charlie o l’estrambòtic Willy?
I, després d’aquest aclariment, algú em podria dir qui és protagonista? El tendre Charlie o l’estrambòtic Willy?
Sí, sí, d’acord, he fet trampa: no he dit si em referia a alguna de les pel·lícules o si parlava del llibre. Però suposo que, si teniu relativament proper el record del film de Tim Burton, la resposta haurà estat: “Willy Wonka, evidentment!” Ja, és veritat: a veure qui és el guapo que fa ombra a Johnny Depp en un paper que sembla fet a mida per permetre-li saltar-se totes les convencions del comportament adult.
Sí, sí, sí: la segona versió té uns efectes especials espectaculars, uns actors secundaris extraordinaris (l’avi de Charli, el pare de Willy), juga molt bé la carta dels Umpa Lumpa, presenta uns nens odiosos amb tots els estereotips dels nens més odiosos dels nostres dies, ens mostra un món adult corrupte i sense escrúpols… Tanmateix, deixeu-me recordar amb simpatia aquella versió del 1971, rudimentària, però efectiva.
Sí, sí, sí: la segona versió té uns efectes especials espectaculars, uns actors secundaris extraordinaris (l’avi de Charli, el pare de Willy), juga molt bé la carta dels Umpa Lumpa, presenta uns nens odiosos amb tots els estereotips dels nens més odiosos dels nostres dies, ens mostra un món adult corrupte i sense escrúpols… Tanmateix, deixeu-me recordar amb simpatia aquella versió del 1971, rudimentària, però efectiva.
No sé què és el que més em va atraure de la pel·lícula (la del 1971): si la idea d’una fàbrica de xocalata, els Umpa Lumpa i els seus balls o, potser, el veure com els nens dolents acabaven rebent el que es mereixien. Amb molta dolçor, és clar.
També els nens dolents reben el que es mereixen en la nova versió, sempre acompanyats dels cants i dels balls dels Umpa Lumpa. I, de pas, retent homenatge a les pel·lícules de l’Esther Williams.
Una versió molt més gamberra, aquesta, i trobo que també aprofundeix una mica més; sobretot, en el personatge de Willy Wonka, per a qui hi construeixen un passat molt elaborat que no es troba al llibre. Qualsevol de les dues és una bona opció per oblidar, durant una estona, els maldecaps del món real.
Powered by ScribeFire.
no l’he vista jo aquesta..
l’enhorabona per l’idefix..
petontes
Gràcies, rAnita 🙂 .
Doncs són molt divertides totes dues, sobretot la de Tim Barton.
com es fa
Com es fa el què, Maria? Oblidar els maldecaps del món real?
Per cert, benvinguda.