Morir d’èxit: un perill per als pingüins?

A poc a poc, van apareixent notícies esperançadores sobre l’avanç dels pingüins en el mercat dels ordinadors personals. En el que portem d’any, aquest creixement s’ha accelerat, sobretot per l’aparició dels ultraportàtils de baix preu. Aquests, per motius de competitivitat, l’incluen com a sistema operatiu i surten uns trenta o quaranta euros més barats que els mateixos models quan incorporen Windows XP; sobre uns 300 o 400 € de preu base, el sobrecost es nota molt més que en ordinadors de gama mitjana o alta.

Personalment, penso que aquesta migració cap a plataformes lliures és molt possitiva: a més dels beneficis que experimenta directament l’usuari (estalvi en programari fàcilment mesurable en euros, estalvi en maquinari perquè s’allarga l’esperança de vida dels ordinadors, incidència gairebé nul·la en virus, alts nivells de seguretat davant d’atacs externs, inexistència de programari espia), estan els que, de rebot, afecten a la societat (reducció del cost informàtic en l’administració pública, reducció de les deixalles informàtiques perquè els ordinadors duren més anys, major transparència en els processos d’infoadminstració, major llibertat perquè les comunitats d’usuaris puguin millor el programari, nul·la esclavitud respecte a formats propietaris).

Però… sí, hi ha un però, naturalment; bé, en realitat, em penso que n’hi ha més d’u, però jo només en tractaré aquest. El cas és que, durant molts anys, GNU/Linux ha estat el sistema dels informàtics, dels estudiants d’informàtica i dels estudiosos de la informàtica; vull dir, persones que no veuen els problemes quotidians de l’administració d’un sistema com a simples problemes o molèsties, sinó, a més a més, com una possibilitat d’aprenentatge. És a dir, que els problemes s’acceptaven com a part del joc. I, aquesta disposició d’esperit, l’usuari normal no la sol tenir.

De fet, l’usuari normal (o els usuaris normals que jo he conegut), des d’una concepció màgica de la informàtica (fomentada descaradament pel cinema, que hi troba un autèntic i immillorable deus ex maquina per resoldre qualsevol situació narrativa una mica complexa), té una tendència important a pensar que l’ordinador practica la telepatia i que és capaç d’entendre, no ja el que l’usuari li diu que faci, sinó allò que l’usuari realment vol que faci. Així, si hi ordena imprimir un document de tres-centes pàgines, s’escandalitzarà perquè l’ordinador li ha imprès tres-centes pàgines, i no únicament la que ell estava visualitzant, que era l’única que, en realitat, volia imprimir.

L’usuari normal és molt humà i, així com els humans són animals de costums, l’usuari normal és molt animal de costums: si cada dia engega un determinat programa clicant sobre una determinada icona, el dia que algú esborri la icona preguntarà que per què han desinstal·lat el programa.

L’usuari normal no comprèn el concepte “arbre de directoris”; com a molt, es defensarà si, a l’escriptori, hi ha unes boniques icones que representen cadascun dels discos durs de la màquina amb noms ben descriptius: es marejarà davant de l’arbre de directoris de GNU/Linux, on els discos durs deixen de tenir una existència independent (com passa amb els infants, només li agraden els llibres amb dibuixets).

I, finalment (perquè en algun punt hem de tallar), l’usuari normal està acostumat al Word, i qualsevol processador de text que no s’anomene “Word”, li resultarà antipàtic d’entrada (sobretot si les tres característiques de format que coneix apareixen tres icones més cap a la dreta o dues més cap a l’esquerra a la barra d’icones).

En resum, l’usuari normal de GNU/Linux està canviant (està transformant-se en usuari normal a seques, i no és fàcil que l’usuari normal a seques es tranforme en usuari normal de GNU/Linux), i totes aquells intents per disfressar un pingüí de Windows XP, de Windows Vista o de Leopard no són cap pèrduda de temps, sinó que marquen un camí, necessari en molts casos, per a una adaptació el més indolora possible (per més que no ens agradi als que preferim els pingüins sense disfressar).

A més a més, aquest nou usuari de GNU/Linux pot (i està en el seu dret) ser totalment indiferent a la ideologia del programari lliure i les quatre llibertats, a l’esperit de superació i al plaer de l’aprenentatge, i pot exigir, en canvi, la mateixa facilitat i comoditat que està acostumat a creure que té en altres sistemes operatius.

I un perill més: em fa l’efecte que els tècnics de les botigues d’informàtica, en general, no només desconeixen GNU/Linux, sinó que hi són refractaris o, directament, contraris (m’agradaria molt estar equivocat). Així, quan apareixeran els primers problemes, a qui es dirigirà aquest usuari que no està acostumat ni a solucionar res per ell mateix ni a buscar respostes en fòrums o llistes de correu?

Temps de canvis, ja ho crec.

Advertisements

Quant a Giorgio Grappa

Algú fa cas de les coses que els blocaires escriuen sobre ells mateixos? El comentari més sincer que he llegit als "about me" és aquell de: "si vols saber res de mi, pots llegir el meu bloc."
Aquesta entrada ha esta publicada en GNU/Linux, Profundes reflexions filosòfiques, programari lliure. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

14 respostes a Morir d’èxit: un perill per als pingüins?

  1. Paco Rivière ha dit:

    M’ha agradat molt aquest article. El darrer paràgraf, especialment, em recorda les advertències que va fer el venedor que < HREF="http://galindaines.blogspot.com/2008/08/aspireone-vs-eeepc-installant-ubuntu-al.html" REL="nofollow">em va vendre l’AAO<>, sobre que aquest ordinador no portava ruindous, i com es va voler assegurar que jo sabia el que comprava. I consti que em sembla molt bé. Però llavors per que mai no m’ha advertit dels virus en comprar ordinadors amb Finestres?

  2. Giorgio Grappa ha dit:

    Gràcies, <>Paco<> 🙂 .Tens raó, mai no ens han advertit dels perills de Windows: virus, inestabilitat, programari espia… o la carència absoluta de programari útil quan l’has acabat d’instal·lar. No sembla que els venedors tinguin una actuació neutra amb els sistemes operatius.

  3. zel ha dit:

    Jo admeto i subscric tota la meva ignorància en els reptes de programari i d’eines que ni siguin les “de sempre”, per molt que em sàpiga greu, on visc, no tinc ningú a l’entorn que em doni un cop de mà en coses ben simples diferents de les habituals i com que sóc usuària, vull sortir-me’n mínimament…Petonets!

  4. nimue ha dit:

    sí, ehemm… molt d’esperit de superació però si envie documents adjunts redactats des de linux no es poden obrir des de windows.

  5. Giorgio Grappa ha dit:

    <>Zel<>, no has pensat a ampliar aquest “entorn”? A Internet trobaràs molta gent disposada a ajudar-te a aprendre tot el que necessites.El problema, però, és demanar ajut quan un problema ha fet que et quedis sense connexió o sense ordinador 😐 .A veure, <>Nimue<>, la resposta ràpida seria “el problema és de Windows, que és tonto.”Parlant seriosament, t’havia demanat una sèrie de detalls sobre el problema, però no me n’has explicat cap; i jo tampoc no tinc telepatia 😛 .

  6. Giorgio Grappa ha dit:

    Ha ha ha ha! Salut, <>Isnel<>! Però, tu, d’usuària normal, poc: no és normal trobar temps per a l’ordinador quan s’ha vigilar un Olegueret tan bonic i tan entremaliat, una tribu de gats i, a més, es tenen tantes històries per contar.Besets!

  7. nimue ha dit:

    i taaant que sí! et vaig respondre l’email que em vas enviar ja fa dies! Serà que el programa que fas servir per llegir el correu no és molt efectiu…? ehmmm…

  8. isnel ha dit:

    Uf, si jo te contara… Una abraçada, maco!!!

  9. Giorgio Grappa ha dit:

    Doncs no m’ha arribat, <>Nimue<>. Fa uns dies vaig estar barallant-m’hi, precisament perquè estava migrant a un altre programa; me’l pots tornar a enviar?He, he, he. M’ho puc imaginar, <>Isnel<>: no hi ha més que veure la careta d’àngel que té.v

  10. Anonymous ha dit:

    Per no perdre la costum, el teu totxo-post (és broma..) m’ha fet pensar (cosa perillosa i difícil). Bàsicament tens raó, ho tinc clar tot i que em toqui els nassos.Però el que també tinc clar és que cal una “desidiotització” (si us plau, que ningú es senti molest per la paraula; ara m’explico) dels usuaris “no tècnics”.L’usuari que tu esmentes, que deu ser el 90 llarguíssim per cent, que vol “posar la clau al cotxe i que s’engegui” ha estat acostumat (hem estat acostumats) a ni tan sols saber si la clau que tenim pel contacte del cotxe obre el maleter, o el dipòsit del combustible, o no. Un exemple comparatiu amb l’usuari que no sap res de si els formats que envia o reb són oberts, tancats, compatibles o no, seria la clau que es necessita per a canviar la roda d’un cotxe. Estic segur que cap d’aquests usuaris anirà amb la clau del contacte a descollar els cargols de les rodes. Obvi, oi? Doncs per què no és obvi que un doc (que només cal llegir les tres lletretes per saber-ho) no és un odt o que un xls no és un odt…El problema és que ja se n’han ocupat de que, fins i tot, no siguem conscients de quin format estavem fent servir (us sona l’opció del navegador de fitxers de windows “Amagar les extensions de fitxers _conegudes_”??) Una manera com una altra d’amagar si el cap del cargol és estrellat, pla o sisavat. Una manera com una altra d’amagar-nos qualsevol informació que ens faci propietaris del que ja és nostre i posar-nos traves per entendre què i per què fem les coses.Espero haver-me explicat. Sí que tens (teniu) raó en que s’ha d’assolir un sistema “claus en mà” de l’estil del cotxe del concessionari que pagues, l’encens i funciona.Però l’usuari “normal” també ha de fer certs “esforços” com, p. ex., saber què obren les seves claus del cotxe i quina clau ha de fer servir per canviar una roda (fins i tot encara que no ho faci ell/ella mateix i pagui algú per a que li faci).Crec que si no es donen els dos fets, el tema no pot funcionar mai.Una abraçada ben forta a totes i tots.PapapepPD Sento el totxo-comentari, semble que *el mestre* encomana 😛

  11. Giorgio Grappa ha dit:

    <>Papapep<>, els teus totxo-comentaris 😛 sempre són benvinguts.Has posat l’exemple del cotxe, que jo també faig servir sovint, i em sembla molt adient: sabem conduir, però no sabem res de mecànica; portem el cotxe a les revisions quan toca, i gràcies. I l’usuari normal d’ordinadors és molt similar.No crec que ningú es prengui a mal el terme “desidiotització”: amb l’exemple d'”Amagar les extensions de fitxer conegudes” has deixat ben clar un dels mecanismes de la Microsoft per fer usuaris més ximples, més incapaços de pensar perquè no els hi cal (mira, ja sé quina pel·lícula veuré aquesta nit: <>1984<>).Crec que no ens queda gaire per arribar al sistema “claus en mà”: instal·lar Ubuntu (si no cal respectar cap altre sistema present en la màquina) és fàcil, ràpid i complet (vull dir, que ja te’l trobes amb totes les aplicacions que necessites per treballar), i instal·lar i desinstal·lar programes es fa en dos clics.Ara bé, sobre que l’usuari normal estigui disposat a fer esforços, sóc molt pessimista: cada curs m’enfronto a una mostra representativa del nostre jovent, la societat del futur, i cada vegada hi veig menys disposició a qualsevol tipus d’esforç intel·lectual, de raonament propi, de reflexió. Cap problema a l’hora de gastar-se els cèntims (del papa o la mama) en l’ordinador més de puta mare del mercat, amb més RAM, més ROM, o més RUM del món; però si són ells els qui han de moure el REM, hem fet aigua.Per això, perquè la comoditat i les poques ganes de treballar són inherents a l’essència humana, penso que els pingüins no li donaran mai la volta a la truita, i que seran els Windows i els Macintosh els qui continuaran dominant el mercat (amb una reducció important de la quota: sempre hi haurà gent concienciada, rebels —encara espero molt d’alguns adolescents—, inconformistes, progres i esnobs que optaran pel sistema dels friquis). Això sí, espero que, al menys, el tema dels formats lliures i del programari lliure vagi millorant de mica en mica, sobretot perquè no tots els governants són idiotes (tenim l’esperançador exemple d’Extremadura) i van comprenent els avantatges dels sistemes lliures i els riscos i els costos (els evidents i els amagats) dels que fins ara han dominat el cotarro.Ha ha ha ha! Ja veus, els totxo-comentaris del padawan encara són més llargs que el del <>mestre<>!

  12. faktor ha dit:

    Ei!Us parla un ex-windowsero que ho és des que va necessitar GNU/Linux per a l’assignatura de Sistemes Operatius de la UOC, aquest passat febrer.El pas de XP a Ubuntu, a mi, m’ha resultat senzill per diversos motius: estudis (informàtica), feina anterior (analista-programador en Delphi), forma de ser (soc curiós de mena)…Des que vaig instal·lar Ubuntu en el meu portàtil (l’ordinador que faig servir habitualment) no solament no he tornat a XP sino que l’he eliminat completament tant del portàtil, com del PIII que fa servir la dona i també ha desaparegut del PC que faig servir per a descarregar i veure pel·lícules.L’últim a unir-se al club d’Ubuntaires ha estat el meu pare, tot i que ell sí que conserva una instal·lació d’XP perquè hi ha certes “necessitats” molt concretes que no pot cobrir amb Ubuntu.A ell tampoc li costarà massa adaptar-se tot i que no és un “usuari expert”, ja que en provenir del món tècnic ja té un esperit que el porta a investigar i descobrir.Penso que la clau per a “captar” als usuaris “no experts” és que Ubuntu (i probablement altres distros) ha avançat moltíssim en la simplificació d’ús del sistema operatiu; l’ha fet més amigable i comprensible i això és bò en el sentit que ja no es percep tant com “una cosa friki”. I confesso que si jo m’he passat a Ubuntu ha estat perquè el canvi ha estat suau. Si m’hagués trobat un sistema operatiu massa tècnic i massa diferent a XP, no m’hagués quedat amb Ubuntu ja que l’impacte hagués estat massa gran i això, probablement, m’hagués fet abandonar. Ara, en canvi, ja començo a “entrar” una mica més en el sistema operatiu. Crec que aquesta és la fórmula correcta.A banda, el gran assortiment de programari disponible i el suport nadiu per a molt maquinari ha fet que no necessiti tornar a XP ja que puc fer tot allò que feia habitualment amb XP.Tal i com heu dit, el 90% llarg d’usuaris són “no experts” i molts d’ells amb poca predisposició per a l’aprenentatge; volen les coses simples i que no canviin perquè llavors es perden. Penso que cal no oblidar aquest grup d’usuaris i no es pot pretendre que tots ells es transformin i passin a ser el què no són, tot i que cal fomentar-ho.Tal i com he dit abans, al PIII que fa servir la dona ocasionalment, hi he posat Ubuntu. He disposat la barra de tasques i el menú de forma que no es diferencii tant de l’XP ja que ella no és experta ni tant sols a nivell d’usuari, així que no li parlis de terminals, superusuaris…Doncs bé, després d’aprendre que les coses simplement són una mica diferents, ara el fa servir amb força soltura per a escanejar imatges amb el Xsane, retallar-les i adreçar-les amb el Gimp, rebre i enviar correus amb l’Evolution, navegar amb el Firefox, escoltar la ràdio per internet amb Exaile…Com ja he dit abans, penso que la fórmula que ha fet servir Ubuntu és la correcta per a un gran gruix d’usuaris que poden ser més o menys experts i poden tenir o no la voluntat d’aprofundir en “els intríngulis” del sistema.Apa, perdó pel totxo.

  13. Giorgio Grappa ha dit:

    Benvingut, <>Faktor<>.Veig que tenies tots els números per adaptar-te amb èxit a Ubuntu: curiositat, experiència i estudiant d’informàtica, és a dir, amb uns coneixements previs, teòrics i pràctics, que no solen tenir l’altre 90% llarg d’usuaris. Així ho tenies molt fàcil 🙂 .En canvi, pel que ens contes, la teva dona i el teu pare sí que formen part de la gran majoria d’usuaris sense formació informàtica específica, i és en aquestos casos on un entorn amigable, com el que ofereix Ubuntu, juga un paper molt gran. I sembla que els va bé, oi? És clar que, també, el fet de comptar amb algú a qui consultar dubtes i problemes (tu) també els haurà facilitat el canvi i, sobretot, els haurà influït a l’hora d’intentar aquest canvi (jo estava sol quan feia les primeres provatures, i tenia molta por a carregar-me l’ordinador!).Pel que he llegit (no sóc informàtic, però m’apassiona la història de la informàtica i la seva evolució), els entorns gràfics van néixer allà per l’any 1973; però molta gent ho desconeix i pensen que van ser un invent de la Macintosh (i, fins i tot, hi ha qui es pensa que el Windows va ser el primer). Per sort, tots (tots els que jo conec) segueix el mateix model de finestres i menús, amb usos similars per al ratolí i per a les dreceres de teclat més bàsiques, i això és un gran bé per als usuaris, perquè els permet canviar d’un entorn gràfic a un altre sense traumes.En efecte, la gran oferta de programari d’Ubuntu (i la facilitat d’instal·lació que ofereixen un Synaptic o un Adept, comodíssims per als usuaris no especialitzats) i els avenços en el suport de maquinari són altres dos factors importantíssims per facilitar la migració. De fet, si l’Ubuntu 6.06 no hagués reconegut tot el que hi ha als budells del meu portàtil (tret d’un port que mai no he fet servir i que mai no recordo com es diu, però que ja temps que reconeix), crec que no hagués abandonat Windows tan fàcilment.Però hi ha una qüestió que és difícil de superar, per més amigable que sigui un sistema: la por al canvi. Si, de normal, ja és una característica pròpia de l’ésser humà, quan hi ha pel mig el rendiment laboral o, directament, diners, pot arribar a bloquejar qualsevol tipus de progrés.Ja veus, Faktor, que aquí, en qüestió de totxos no és talla ningú: cadascú es despatxa al seu gust 😉 .

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s