The Wizard of Oz

No sóc especialment aficionat als musicals perquè penso que els números de cant i de ball trenquen totalment el fil de la narració i, a més a més, no conec ningú que vagi cantant i ballant pel carrer. Com a molt, conec algú que parli sol pel carrer; però això no és cap cosa estranya.

I precisament per aquesta manca de realitat, estic disposat a empassar-me un musical si l’argument té a veure amb la màgia. Bé, en El Mag d’Oz, més que no pas de màgia, hauríem de parlar de les al·lucinacions d’una nena (ehem, nena… la Judy Garland ja estava una mica massa “granadeta” per aquest paper) després de rebre un cop de finestra al cap.

Sempre em sorprèn la naturalitat amb que, als contes infantils, es justifica el fet de donar mort al dolent (bé, ni tan sols se’n planteja el dilema moral); en aquest cas, dues pobres i innocents bruixes malvades que no li havien fet cap mal a ningú, pobretes. Avui en dia no es consideraria políticament correcte (mai no sabrem el mal que la “correcció política” està fent a la literatura i al cinema dels nostres dies).

Us en deixo un fragment (una mica llarg aquesta vegada, disculpeu-me) amb dues de les escenes més màgiques de la història del cinema. La primera és una magistral lectura de la bola de cristall, on el Professor Marvel, subtilment, convenç a la bleda de la protagonista perquè torni a casa. La segona és la transició del món real al món màgic: sempre tracto d’imaginar la sensació de meravella que devia produir en el públic de 1939.

Quant a Giorgio Grappa

Algú fa cas de les coses que els blocaires escriuen sobre ells mateixos? El comentari més sincer que he llegit als "about me" és aquell de: "si vols saber res de mi, pots llegir el meu bloc."
Aquesta entrada ha esta publicada en cinema, un estiu de cine. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a The Wizard of Oz

  1. nimue ha dit:

    nohomeno! la gràcia dels musicals, quan són bons, és que els números de cantar i ballar estan integrats dins de l’argument. Ahí està la gràcia. Respecte el Mag d’Oz, jo continue fent proselitisme de Wicked, la ressenya del qual vaig publicar al meu blog de llibres i que dóna una altra visió del tema.

  2. Anonymous ha dit:

    Jo he fet una evolució al llarg del temps respecte els musicals. Fins la meva post-adolescència (abans d’ahir…) els odiava. Directament i sense concessions.Ara m’agraden una passada 🙂Sempre que tinguin un mínim de qualitat, clar…no he perdut el criteri en el procés.La pel·lícula que mai he tingut nassos de mirar és aquesta del Mag d’Oz. No sé si pel fet de que no aguanto la punyetera mare de la Minnelli o per que en la meva infantesa vaig representar l’obra i m’ha durat el trauma fins l’actualitat…qui lo sa.PapapepPD No us perdeu la Meryl Streep cantant i ballant a Mamma Mia, val la pena de veritat. I a la Meryl Streep li tenia gairebé tanta mania com a la Garland, imagineu-vos…

  3. Giorgio Grappa ha dit:

    <>Nimue<>, a no ser que l’argument sigui la vida d’un ballarí o d’un cantant, aquests números no es poden integrar de cap manera! Ningú va cantant o ballant pel carrer! A més a més, amb aquesta mania de no subtitular les cançons, són pitjor que un intermedi.Ostres, <>Papapep<>! Tu, traumatitzat? No m’ho puc creure! M’has deixat intrigadíssim: quin paper hi feies, perquè t’afectés tant? No et veig fent de protagonista, això sí que no… i això sí que hagués estat traumant!Doncs, mira, coincidim: la Meryl Streep tampoc no em cau gaire bé.

  4. Anonymous ha dit:

    Hhhhehhee, jo feia de Mag d’Oz (De veritat creus que el paper de Dorothy no m’anava bé??? :-D) No sé si això de fer de farsant m’ha deixat culpabilitzat de per vida 😛Respecte el fet d’integrar els números musicals a l’argument…doncs què vols que et digui. Si m’empasso El senyor dels anells, Star Trek, qualsevol cosa d’Asimov, V de Vendetta..etc, etc…no li puc demanar a un musical que sigui realista. Demano que estigui ben fet i que, això sí, els números entrin en moments de l’argument que siguin oportuns, i que no sigui un constant, que hagi una mica d’argument entre un i altre.Papapep

  5. nimue ha dit:

    Totalment d’acord amb el Papapep en tot el que diu. I Mamma Mia és genial!!! Es nota que no tens costum de veure musicals al cine. Les cançons se subtitulen sempre, clar, per a poder entendre l’argument (perquè les cançons tenen relació amb l’argument) També hi ha vegades que es doblen les cançons directament i queda com una patata, com van fer amb el Fantasma de la Ópera.La gent no va pel carrer fent moltes de les coses que es veuen al cine. Per això és cine.

  6. Giorgio Grappa ha dit:

    He he he he! Ja veig que <>La Guerra de les Galàxies<> no colarà com a reportatge sobre els viatges espacials 😛 .<>Papapep<>, el personatge del Mag d’Oz sempre m’ha caigut molt bé: tenia la màgia de comprendre les persones, una màgia molt difícil de dominar. Al igual que el seu correlat al món real, el Professor Marvel.<>Nimue<>, ja saps que no m’agrada anar al cine: no suporto la manera com s’hi comporta la gent, cada vegada pitjor sense cap consideració envers els demés: menjat roses (que fan un soroll espantós) o quicos (que empudeguen a quilòmetres) o parlant pel mòbil durant les escenes més interessants.Sobre les cançons doblades, doncs, mira, si doblen la pel·lícula, per què no les cançons? Tan mal doblats poden estar les cançons com la resta del guió. I, si es tracta de conservar les veus, dins de la pel·lícula, tan important és la veu de l’actor com la del cantant: bona part de la interpretació es fa amb la veu.Però, sí, teniu raó: si el cinema és ficció, per què no hauríem d’empassar-nos la ficció de les peces musicals? Però, això sí, que estiguin ben engarçades amb l’argument.

  7. Anonymous ha dit:

    És que el del doblatge és gran un problema cultural que hem heredat de “l’imperium”. I el problema és que amb el gran nivell anglès, sobretot, que tenim actualment, gràcies a una gran política educativa al respecte, qualsevol li diu ara als consumidors de pel·lícules que s’ho han d’empassar tot en versió original….però no hi ha color. Tan si ho entens com si no (evidentment per a això existeixen els subtítols :-D)Mamma Mia no sé si està doblada o no a les cançons (jo l’he vista, com no, en versió original subtitulada :-P), però perdre’s els matissos que fan les tres protas (són fenomenals les tres), és un delicte.Jordi, jo al cinema fa temps que m’agafen taquicàrdies. Hi ha hagut molts cops que m’han vingut ganes de fotre-li un cletellot a algun cràpula. I sabeu què és el pitjor??? que fa un temps que, bàsicament, només vaig a sessions infantils, i als petits els estan ensenyant igual o pitjor els “pares” que els acompanyen…penós, penós…fins i tot els meus nanos flipen.. 🙂Papapep

  8. alexm ha dit:

    Val a dir que crec recordar haver vist aquesta pel·lícula fa molt de temps, però deu fer tant que no en recordo pràcticament res, només alguna melodia i part d’alguna cançó que he sentit en algun altre lloc (recordeu l’anunci aquell de Trina?).Per mi el rei dels musicals sempre serà en Gene Kelly, així com el rei del claqué sempre serà en Fred Astaire.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s