No recordo haver llegit mai cap de les seves novel·les rosa; però, de fa molts anys, defenso la literatura “de quiosc” i en valoro els efectes. Sempre poso l’exemple del meu avi, que va començar llegint novel·les de l’oest (sí, de l’estil de Marcial Lafuente Estefanía) i és l’única persona de qui estic segur que va llegir tant el Quixot com el Tirant, perquè vaig veure personalment com els llegia; i és el meu principal referent com a lector.
I, davant del seu òbit, em vénen al cap dues reflexions. La primera, la gran importància que tenen, com a creadors de lectors, els autors d’aquestes obres populars tan abominades per la crítica —què dèieu de la J. K. Rowling?
I, la segona, la necessitat de revifar aquests gèneres —els de la literatura de quiosc: novel·la rosa, policíaca, de ciència ficció— en català si volem revifar la lectura en la nostra llengua —si volem evitar l’extinció de la nostra llengua. Una iniciativa en aquest sentit es va dur a terme cap als anys 80 o 90, però crec que va tenir un èxit insuficient.
El que està clar és que, amb mesures com les lectures escolars obligatòries, no anirem enlloc: no s’obté cap plaer d’una obligació.
Powered by ScribeFire.
Giorgio Grappa
Jordi Monteagudo
Tuxet
Anotacions al marge 
Hi estic plenament d’acord amb tu, Georges. Amb les lectures obligatòries no anem enlloc. Ma filla, de sis anys, llegeix un llibre obligatori cada setmana i, si bé és cert que són petits contes de setze fulles, ja els té més avorrits que Mahoma la cansalà: per ella, llegir és un fatig insuportable.
A ma casa hi havia una àmplia biblioteca de novel·letes de l’oest, d’Estefania i d’altres, que el meu iaio llegia amb avidesa. En una època jo mateix vaig llegir-ne unes quantes i bé que les vaig disfrutar. Avui en dia encara disfrute amb l’anomenada literatura de masses.
No saps com m’alegro, <>Amadeu<>, de no ser l’únic que la pensa així: estic molt cansat de sentir discursos contra la lectura com a diversió i en favor exclusivament del seu valor educatiu i formatiu.
Pel que fa a les lectures escolars, cada anys, quan ens reunim en el departament per decidir quines posem, se’m fa molt costera amunt: gairebé tot són novel·letes escrites per professors de secundària amb els famosos “temes transversals” al davant i unes finalitats didàctiques tan descarades que fins i tot els alumnes se’n riuen, de tan ridícules que les troben.
Jo sempre procuro clavar-los algun clàssic, però em toca argumentar-ho molt ben argumentat: que si amb <>Frankenstein<> tenim molt ben explicada la relació entre Il·lustració i Romanticisme; que si amb <>Fahrenhait<> fomentem la reflexió sobre la necessitat de la lectura; que si amb <>1984<> els preparem contra la societat de la informació manipulada… En realitat, m’agradaria poder dir als meus companys que cal llegir aquests llibres perquè són bons, o que cal llegir <>Harry Potter<> perquè és divertit, i punt; però no sempre comprenen aquest argument.
Bé, farem el que podrem.