25 de maig, dia de l’orgull friqui

Per als pocs que potser encara no ho saben, el 25 de maig de 1977 es va estrenar la primera pel·lícula de la saga Star Wars (el IV episodi, una numeració que va deixar perplex més d’un espectador). Amb aquesta excusa, uns quants anys més tard es va començar a celebrar el “Dia de l’Orgull Friqui”, una manera de reivindicar públicament el gust per algunes obres de ficció mal vistes per la crítica oficial (o per la cultura oficialista i burrocràtica, curta de gambals).

Any rere any, aquesta celebració va guanyant seguidors entre els adeptes, no només a Star Wars, sinó també a Start Trek, Battlestar, The Lord of the Rings, Harry Potter, Disco World i moltes altres novel·les i pel·lícules que presenten, com a principal punt en comú, basar-se en la fantasia més lliure i més poc acomplexada. I aquesta moda a arribat a tal punt que, segons alguns, avui en dia la cosa més friqui és declarar-se no friqui. Ho puc comprendre: sempre que algú es declara “normal” davant de mi, el miro amb la curiositat de l’entomòleg que acaba de descobrir una nova espècie d’aranya capaç de convertir-se en crisàlide i, posteriorment, en elefant.

Personalment, entenc aquest dia com un homenatge a la ficció, a la creativitat i a la capacitat humana de deixar-se seduir per la meravella.

I vosaltres, de què sou friquis?

Powered by ScribeFire.

Advertisements

Quant a Giorgio Grappa

Algú fa cas de les coses que els blocaires escriuen sobre ells mateixos? El comentari més sincer que he llegit als "about me" és aquell de: "si vols saber res de mi, pots llegir el meu bloc."
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, llibertat, Personal, societat, vida. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a 25 de maig, dia de l’orgull friqui

  1. nimue ha dit:

    Ara per ara, per mi ha deixat de tindre gràcia definir-se com a friki. No li veig la gràcia perquè ara el més tonto ja diu que és friki per qualsevol xorrada. No hi ha cosa que em pose més nerviosa que la gent que s’autodefineix com a “rara”, “friki”, “jo no sóc normal”. Buf! quanta vulgaritat junta! quin avorriment ja de posar-se etiquetes de rars i especials! Buf!
    A mi m’agrada el que m’agrada. D’algunes coses en sé més i d’altres no m’interessen. I no, no sóc friki, ni ganes.

  2. George Guinness ha dit:

    <>Llexant a part l’estil dels trobadors<>, vull dir, les autodefinicions —sempre sospitoses—, cal reconèixer que sí que existeixen persones amb aficions rares, estadísticament rares; no només per poc freqüents, sinó perquè requereixen un grau de dedicació i un esforç gairebé professionals.

    Trobo una diferència quantitativa important —sens dubte, amb alguna causa al darrere— entre la persona que llegeix la saga de Harry Potter i en gaudeix i la persona que rellegeix i rellegeix la mateixa saga, tractant de trobar-hi les raons que expliquen, des del punt de vista de la psicologia clínica, l’aversió d’en Ron a les aranyes o la relació entre Aberforth i les cabres. O el per què del caràcter de Luna Lovegood. En el fons, i per sort, una obsessió és sempre una raresa (estadística).

    Besets!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s