Carnestoltes políticament correctes

Observo l’inici de les celebracions de carnestoltes amb gran tristesa: sí, el paganisme encara respira; però, si bé ha sobreviscut a la mordassa cristiana (“us permetem una micotiniua de disbauxa; però, després, dimecres de cendra i quaranta dies de privacions!”), ho està passant força pitjor sota el pes d’una mena de militarisme camuflat (desfilades rigorosament ordenades, desenes de persones amb la mateixa disfressa i cantant a una sola veu) que senyala en quins llocs i en quins moments tindrem la “llibertat de disfressar-nos”.
Ja fa molt de temps, a més a més, que sobreviu gràcies a haver-se inserit (de manera políticament correcta) dins del neopaganisme consumista occidental. És a dir, gràcies a haver-se sotmès a una sèrie de regles: gràcies a haver traït el seu esperit original de trencament de regles.
Però, bé, ja en els seus orígens tenia aquestes limitacions temporals, i potser no ha fet més que adaptar-se al món modern. Però continua sense agradar-me veure centenars de persones disfressades igual, uniformades, com en aquella ciutat que han convençut els mestres perquè intentin fer que tots llurs alumnes es disfressen de romans: manipulació turística? explotació infantil? o ganes d’acabar amb la petita, petitíssima llibertat de disfressar-nos del que ens doni la gana?

Per si de cas, i per fotre, jo em disfressaré de persona seria, formal i respectable.

Powered by ScribeFire.