Com a valencià, he quedat fart de les incursions dels politicastres en la lingüística; és normal, doncs, que m’alarmi en llegir els disbarats del Misteri [sic] d’Igualtat en la literatura, que ara ha decidit censurar la Ventafocs i tota la literatura popular infantil: sembla ser que la Ventafocs i companyia ofereixen un model sexista de la vida.
La literatura popular adreçada al nens, i sembla increïble que aquestes personetes ho ignorin, representa un conjunt de saviesa que es va acumulant, generació rere generació, des de, probablement, les darreres glaciacions (cosa d’uns deu mil anys, crec). A través de narracions senzilles que incloïen elements de la vida quotidiana, es pretenia entretenir la mainada, ensenyar-la a parlar, ensenyar-la a viure (no hi havia escoles en aquell moment; ni ministeris); però també ensenyar-la a tenir esperança quan les coses anaven mal dades.
Les ments estretes, primmirades i llepafils que han parit aquella proposta censora no han sabut veure que totes les històries que volen fer fora del nostre mapa literari són portadores de l’inestimable valor de l’esperança: la Ventafocs s’allibera de les germanes i de la madrastra i aconseguix una vida de qualitat, i el mateix fan la Bella Dorment i la Blancaneu. La censora d’Igualtat critica que arribin a aquesta alliberació a través de l’actuació d’un home, i no pas pels propis medis, i pretén modificar els contes perquè siguin les protagonistes les autores de la pròpia alliberació. Però la censora d’Igualtat oblida que els contes van dirigits a criatures de tres, quatre o cinc anys, criatures que no poden escalar muntanyes o tallar arbres o lluitar contra llops, i que no es podran sentir identificats amb aquelles heroïnes —que semblaran més un Rambo que no pas una princesa. Una criatura d’aquesta edat depèn en tot i per tot d’altres persones (els seus pares; els adults, en general) i, mentre escolta la narració, identifica les germanastres dominants i egoistes amb els seus germans majors, i identifica la madrastra amb la mare (aquella mare que s’entesta en dir “no”, tan diferent de la mamà que diu “sí”).
En el conte tradicional, el protagonista, masculí o femení, supera els obstacles i arriba a una situació estable i positiva (descrita misteriosament amb el “i van viure feliços per sempre”, precisament perquè no interessa entrar en detalls) bé gràcies a una intervenció externa, bé gràcies al seu enginy. I és amb aquests dos elements, la intervenció externa i l’enginy, que les criatures s’hi poden identificar, perquè són elements presents en llurs vides.
Generacions i generacions contant contes a la vora del foc i observant les reaccions dels nens han dut a perfeccionar, a polir, aquelles històries que, en molts casos, tenen mil·lenis a les espatlles. El resultat són narracions que parlen a l’esperit inconscient, a través de símbols, que eduquen el nen sense que se n’assabenti, que el van formant i, sobretot, que li transmeten esperança en un futur alliberament dels ogres, monstres i gegants que poblen els seus malsons a ulls oberts.
Però sembla que la censora d’Igualtat s’ha cregut els contes del senyor James Finn Garner: potser li’ls van llegir de petita i s’ha quedat traumatitzada, o programada, o vés a saber què.
Powered by ScribeFire.
Giorgio Grappa
Jordi Monteagudo
Tuxet
Anotacions al marge 
Fins on arribarem!
Que no tenen més feina els sindicats? Què potser han trobat el motiu fácil de pensar que la violència de gènere es deixa influir pels contes infantils?
Vaig crèixer amb aquests contes i m’agraden, i en cap cas n’he heretat cap lastre psicològic.
Tampoc he buscat el princep blau en la meva parella, ni li he fet creure que sóc una dona passiva. Bé que ho sap!
Així anem, pentinant al gat!
Tota la raó. últimament ho dic molt, però ens aproximem al 1984 de George Orwell, com continuem així!
Salut!
I no només això , segur que el pròxim objectiu seran les cançons de bressol, ara ja sé on van a parar els meus impostos…en buscar informació sobre les diferents bibliografies dels set nans, la Blancaneus… i poder comentar si les seves campanyes electorals , els contes, tenien fons reservats o fraudulents .
Lamentablement, i em sap molt mal, en aquest país predomina un pensament feminista del s. XIX, el més malhumorat i el de menys imaginació. La lectura del Psicoanálisis de los cuentos de hadas de Bruno Bettelheim hauria de ser de lectura obligatòria.
Salut
Veus, Cinta? A això em referia, les criatures no són tan impressionables ni tan suggestionables com la censora d’Igualtat.
I aquest és un llibre, kukat, que cal tenir en paper, no sigui cosa que ens l’esborrin del Kindle o del iPad :-O.
La veritat, dafne, és que és una forma força estúpida de malgastar els nostres diners.
Quina casualitat, Amadeu: em sembla que estic llegint aquest mateix llibre! Com que el tinc en italià, el títol és una mica diferent; però l’original és The Uses of the Enchantment. The Meaning and Importance of Fairy Tales: és el mateix? És un dels llibres més interessants que he llegit últimament, tota una troballa. Tens raó, hauria de ser lectura obligatòria, com a mínim per a tota la colla de censors del ministeri.