Vint anys després: la continuació d’Els tres mosqueters

I anit em vaig acabar la segona part d’Els tres mosqueters. Havia llegit el comentari d’algun lector que havia gaudit més amb la segona part que amb la primera, i he de dir que jo també. La intriga (o, per millor dir, les intrigues polítiques que s’hi succeeixen) manté un ritme constant que et fa difícil apagar el Leqtor. L’acció, l’aventura i l’humor gairebé sempre hi són presents. Però, el que més m’ha agradat ha estat el tractament dels personatges.

La novel·la comença presentant-nos un d’Artagnan envellit (han passat vint anys, com indica el títol), solitari (els seus tres amics han deixat el cos de mosqueters i han abandonat París) i amargat (recordem que havia perdut tràgicament el seu amor, Constance, i que en vint anys, el jove gascó no ha passat del grau de tinent). Els anys i l’experiència l’han tornat més pràctic ,més astut , més desconfiat i, així, per tractar de millorar la seva fortuna, decideix posar-se al servei del cardenal Mazarino, ministre i favorit de la reina, i tracta de convèncer els tres mosqueters retirats perquè el segueixin en aquesta nova aventura.

Athos, el més noble (per naixença) dels quatre, no es deixata entabanar, tot i l’afecte que li professa: ell es considera un servidor de  França i de la monarquia, no pas d’un ministre estranger que, en la seva opinió, no dóna la talla. A més a més, ha trobat en la seva relació amb Raül, el seu fill adoptiu (i alguna cosa més), l’empenta per superar la tragèdia de Milady; així, ara el trobem estable, en pau amb el món i amb si mateix, després d’haver abandonat el vici de la beguda.

Aramis, que, mentre era mosqueter enyorava els hàbits, ara, que els porta, enyora l’espasa i alterna la vida conventual amb diverses aventures amoroses, duels i embolics de caire polític. També es manifesta contrari al cardenal, i d’Artagnan ni tan sols arriba a plantejar-li els seus projectes.

Porthos, però, que ha heretat de la vídua rica amb qui s’havia casat (el típic “braguetazo”, per què ens hem d’enganyar?), es deixa seduir per la possibilitat d’obtenir el títol de baró i serà l’únic dels quatre que el seguirà.

Els primers trenta capítols teixeixen una trama d’intrigues, de mitges veritats, de silencis i de mentides descarades que acaben situant els quatre amics en bàndols oposats. A partir d’aquí és on Dumas continua l’oda a l’amistat que havia començat en Els tres mosqueters: si, allí, aquesta es construïa sobre les penúries i les aventures compartides, sobre la companyonia, sobre la igualtat de quatre militars que viuen en constant perill, aquí, en canvi, serà l’amistat la que superarà les diferències, la desconfiança i l’amargura, l’egoisme dels polítics i dels politicastres, la vanitat dels monarques i, fins i tot, la misèria del poble.

És difícil no sentir llàstima per aquest d’Artagnan que, en el fons, sent que està traint l’amistat quan intenta sumar els altres tres a les seves ambicions personals. És difícil no sentir llàstima per aquest home solitari, sense amor, sense fills, que s’ha vist oblidat per la reina, tot i els serveis prestats, i que veu la seva carrera militar estancada. És difícil no sentir llàstima per aquest home que ho arrisca tot, honor, carrera, vida, per un somni que, en realitat, és relativament modest: arribar a capità dels mosqueters.

En canvi, Porthos, ingenu, bondadós (a la seva manera, bondadós) i valerós, inspira simpatia, al temps que ens recorda vagament (per la ingenuitat i per la força, i per la disposició a seguir sempre el seu astut company) Obelix el gal. Athos, noble, recte, sincer fins a l’absurd, desperta admiració i ens recorda els protagonistes de la novel·la cavalleresca i dels llibres de cavalleries: tan fidel com Tirant, tan honest com Amadís.

Aramis… això són figues d’un altre paner. De tots quatre, és el que millor representa (d’una manera exagerada, és clar) el caràcter barroc: aparentment superficial fins a la coqueteria, és capaç de les argumentacions filosòfiques i teològiques més rebuscades, sense preocupar-se gaire per mantenir el vot de castedat (en aquest aspecte, ens recorda un Galaor). I, al mateix temps, potser és el que més s’interessa per la sort poble pla (sense oblidar els propis interessos), fins a acabar demostrant una certa ingenuïtat  pel que fa als politicastres parisencs (de la que Athos qui el despertarà).

Però també els antagonistes (Mazarino, Cromwell, Mordaunt), i els personatges secundaris (els antics lacais dels mosqueters, Rochefort, els nobles que només miren de traure profit de cada situació) són tractats amb deteniment i amb atenció, són dibuixats amb gran riquesa de detalls, alternant defectes i virtuts, humanitzant-los i donant-los relleu.

En certa manera, i potser és per la meva situació personal, m’ha semblat copsar-hi un cert aire de “crisi dels quaranta”, viscuda per cadascun dels quatre personatges d’una forma diferent: d’Artagnan, conscient, s’hi rebel·la i fa un nou intent per assolir els seus somnis; Aramis nega la realitat, i arriba a afirmar, en una divertida conversa amb el gascó, que als seus trenta i pocs anys ja no es un nen… quan, segons els càlculs del tinent de mosqueters, en té, com a mínim, quaranta-cinc; Porthos, senzillament, no n’és conscient, i només Athos accepta l’inexorable pas del temps amb una maduresa moral que està molt per damunt de la simple resignació.

Hi ha molt, amagat,  en Vint anys després; tant, que només superficialment es podria prendre per una novel·la d’aventures. Paga la pena, doncs, i no només com a simple divertimento estiuenc.

Powered by ScribeFire.

Advertisements

Quant a Giorgio Grappa

Algú fa cas de les coses que els blocaires escriuen sobre ells mateixos? El comentari més sincer que he llegit als "about me" és aquell de: "si vols saber res de mi, pots llegir el meu bloc."
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Vint anys després: la continuació d’Els tres mosqueters

  1. papapep ha dit:

    Hi ha l’epub o pdf per algun lloc?

  2. vicicle ha dit:

    Aquest cardenal Mazarino (i crec recordar que el Dumas -com a bon francès- no li ho reconeix) va ser l’encarregat de portar un nou espectacle d’origen italià, l’ “Opera in musica”, a la cort de Versalles. La data, 1645, estreno de “Finta Pazza” d’un tal Sacratti, justament oblidada, de segur. Potser conegueres aquesta informació, si no, supose t’interessarà. Els grans escriptors aconsegueixen un diamant polit treballant la pedra en brut dels temps morts. On sembla que no hi diuen res de nou, hi trobes un món.

  3. Giorgio Grappa ha dit:

    Papapep, no recordo d’on el vaig treure, però per aquí n’hi ha uns quants d’aquest autor. Aquesta novel·la crec que és la que apareix amb el títol de El regreso de los tres mosqueteros. No l’he trobat en català.

  4. Giorgio Grappa ha dit:

    Doncs no ho sabia, vicicle. La veritat és que conec molt poc del barroc francès; en realitat, només la versió (gens fiable) d’algunes pel·lícules de Holywood i algun documentat pillat al cas.
    El que sí que havia vist és que la informació de Dumas sobre aquest ministre és poc realista: exigències del guió, podríem dir. Bé, crec que encara sé distingir una novel·la d’un documental, i un documental d’un assaig històric 😉 .

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s