Aproximació a les dreceres de teclat (I): consideracions generals

1. Dreceres de teclat (I): consideracions generals

1.1. Definició

Una drecera de teclat és una combinació de tecles associada a una acció concreta: quan premem aquella combinació, s’executa aquesta acció. En alguns contextos, es pot considerar que una sola tecla forma una drecera.

Entre els exemples més universals de drecera tenim les combinacions Ctrl + c, Ctrl + p, Ctrl + x, que solen servir per copiar a la memòria intermèdia l’objecte seleccionat, copiar al punt d’inserció actiu el contingut de la memòria intermèdia, o copiar-hi l’objecte seleccionat al mateix temps que l’esborrem. Com exemple de drecera d’una sola tecla, F1 sol engegar un sistema d’ajuda.

Índex

1.2. Origen

Abans de la popularització dels sistemes de menús i submenús que permeten controlar una aplicació a cop de ratolí, els usuaris havien d’emprar combinacions de tecles per seleccionar les diverses opcions del programa. Avui en dia, encara hi ha programes en mode text que funcionen d’aquesta manera, com ara Vim o Emacs, rTorrent o Newsbeuter. Tanmateix, en aquell moment no es podien considerar «dreceres» perquè no representaven una alternativa més ràpida a cap altre mètode: eren l’únic mètode (i en els exemples que acabo d’esmentar encara ho són, tret que treballeu amb les versions gràfiques de Vim o d’Emacs).

L’aparició dels menús va facilitar el treball amb les aplicacions en el sentit que evita als usuaris haver de memoritzar totes aquelles combinacions de tecles. Tanmateix, l’usuari intensiu d’un programa acaba descobrint que les dreceres de teclat són la manera més ràpida i eficient d’executar opcions d’altra freqüència. Com més sovint executem una determinada opció, més sovint repetim la seva drecera, el que fa que la recordem d’una manera natural; a més a més, com major sigui la freqüència d’ús de la drecera, més temps ens fa estalviar i més interessa recordar-la i emprar-la.

El pioners del teclat, quan van haver de decidir quines combinacions de tecles adjudicarien a cada operació concreta, sabien que calia fer-les fàcils de recordar. Entre les estratègies mnemotècniques que hi van aplicar hi havia les alfabètiques, les icòniques, les lògiques (segons la lògica de cada autor, és clar). Així, Ctrl+c estava per l’imperatiu copy, copia, i Ctrl+p per paste, enganxa. Cal recórrer, però, a la imaginació per veure unes tisores a la X de Ctrl+x, i reflexionar una mica per deduir que la primera cosa que necessita l’usuari és informació o ajuda, i d’aquí F1.

Si observem el sistema aplicat per definir les dreceres, veurem que implica algunes dificultats. De primer, les que es basen en les inicials de mots en anglès poden desconcertar els parlants d’altres llengües. Les referències icòniques poden ser subjectives, i poden variar molt d’una cultura a una altra. Finalment, la lògica emprada en alguns casos pot resultar comprensible només a l’autor, o als que es mouen en àmbits culturals, laborals, tècnics, molt similars. És a dir, que les dreceres són una mena de llenguatge i aquest llenguatge no és ni universal ni intuïtiu, d’aquí la fama de difícils que arrosseguen les dreceres de teclat.

Índex

1.3. Àmbits d’aplicació

Les dreceres poden referir-se a diversos àmbits d’aplicació. Així, un programa (per exemple, un editor de text) defineix les pròpies dreceres, que poden coincidir en part amb les d’un altre editor. A més, el disseny de l’aplicació pot permetre, o no, que l’usuari les redefineixi en funció dels propis gustos o necessitats. Un primer àmbit serien, doncs, les dreceres d’aplicació.

Les dreceres de sistema, en canvi, envien ordres que el sistema operatiu (alguna de les seves parts, és cert; però l’usuari no en percep les parts) haurà d’aplicar; normalment, aquestes actuaran sobre totes o algunes de les aplicacions que s’estan executant. Per exemple, la combinació Ctrl+Alt+Del, que sol estar associada a la terminació del servidor gràfic, seria una drecera del sistema. La complicada sèrie Alt + Imp Pnt + r e i s u b, que tanca de forma segura un sistema GNU/Linux, també ho seria.

En realitat, les dreceres que acabo d’esmentar com a exemple no em preocupen gaire perquè, per sort, no són d’ús freqüent. Quan penso en dreceres de sistema em refereixo a una cosa molt més modesta (i que potser no és ben bé una drecera de sistema), però que, com molts altres usuaris, faig servir molts cops al dia: les dreceres per engegar un programa. Avui en dia, l’usuari més freqüent de sistemes gràfics està molt habituat a l’ús del ratolí per actuar sobre sobre menús i icones; en canvi, a mi em resulta més còmode engegar aplicacions amb dreceres.

Una aplicació que l’usuari percep com a ben diferent de les altres seria l’administrador de finestres. Aquest, en tant que s’encarrega de dibuixar les finestres on s’executen les aplicacions, exerceix una funció en certa mesura «administradora», té una mena d’abast general que fa que les dreceres d’administrador de finestres es puguin interpretar com a pertanyents a un nivell superior al de les aplicacions «normals», acostant-se d’alguna manera a les dreceres de sistema.

Així, la meva proposta (a efectes pràctics) de divisió per nivells es por resumir, per tant, en:

  1. dreceres de sistema (engegar aplicacions);
  2. dreceres d’administrador de finestres (maximitzar, redimensionar, iconificar, desplaçar; enviar o arrossegar a altre espai de treball; canviar d’espai virtual…);
  3. dreceres d’aplicació.

Aquestes últimes, però, no les comentaré, ja que cada aplicació és un món amb característiques pròpies. Sí que cal observar, però, que les aplicacions solen fer un ús intensiu de dreceres basades en tecles simples (les de funció) i en combinacions on participen les tecles modificadores Alt i Ctrl més lletres o xifres; de vegades, s’hi associa la tecla Maj (Shift); en canvi, no solen emprar la tecla Win (també coneguda com a Super o Mod4).

Índex

1.4. Utilitat, dificultat, estratègies

Veiem, doncs, que emprar les dreceres de teclat implica una memorització que té associada un grau de dificultat. És clar que les dreceres són pràctiques per tothom, però no tots els usuaris podran aprendre la mateixa quantitat de dreceres. Entre els factors limitants hi ha la càrrega d’hores que l’usuari dedica a treballar amb una aplicació concreta, l’arbitrarietat de les dreceres a emprar i la pròpia capacitat (sovint, predisposició) de l’usuari. D’aquestos factors, l’únic que podem modificar, si l’aplicació ens ho permet, seria el de les pròpies definicions de les dreceres.

Tan important com la «càrrega horària efectiva» d’un usuari és el tipus de treball que realitza, el tipus d’aplicació que empra. Si l’edició de text és una de les tasques que més realitza, les dreceres de teclat li evitaran separar una de les mans per operar sobre el ratolí i actuar sobre un menú. En canvi, si el treball implica emprar contínuament el ratolí, més que dreceres de teclat, l’usuari hauria de pensar en «dreceres de ratolí», que també existeixen i també es poden configurar.

Modificar les dreceres d’una aplicació, quan aquesta ho permet, personalitza el seu ús. Això fa que sigui més fàcil recordar les dreceres (si és fa correctament), però presenta dos inconvenients: els usuaris d’aquesta versió personalitzada de l’aplicació en pagaran les conseqüències si han d’emprar una versió estàndard (no estaran habituats a les dreceres estàndard), i els usuaris esporàdics d’aquesta versió, si només estan familiaritzats amb la versió estàndard, patiran el mateix efecte.

Ens queda, doncs, una altra via: la de cercar estratègies d’aprenentatge per tal de recordar la major quantitat possible de dreceres. De primer, haurem d’establir una classificació de funcions per freqüència d’ús: quines són les operacions que duem a terme més sovint? Tractem de fer una llista de major a menor freqüència (sense oblidar que aquesta llista no és mai inamovible, que pot canviar en funció de la nostra evolució com a usuaris o segons el tipus concret de feina que desenvolupem) i, després, cerquen quines són les dreceres corresponents. A partir d’aquí, la capacitat d’aprenentatge de cada persona és un mon i cadascú s’ha de marcar el propi ritme; com a norma general, prendrem les dreceres en grups petits (tres, cinc…), procurarem emprar-les sempre que ens calgui executar les accions que tenen aparellades i, quan ens resultin naturals, passarem al següent grup.

A més de començar a aprendre les dreceres per petits grups (entre tres i cinc cada volta, per exemple), és molt important que intentem trobar un lligam clar entre cada drecera i l’acció que executa. Si la traducció de l’anglès ens fa una mala passada (cosa freqüent: l’anglès és de la família de les anglogermàniques, mentre que el català pertany a la de les romàniques, cosa que implica moltes diferències en els origens dels mots i, per tant, en la forma que han adquirit amb els segles), potser ho podrem resoldre amb un diccionari de sinònims: Ctrl+s està per save, però salvar no significa «desar o guardar en lloc segur»; ara bé, tenim salvaguardar, «posar sota la pròpia salvaguarda», que ja s’hi va apropant.

Índex

1.5. Dreceres emprades, dreceres lliures

L’evolució dels teclats, que cada cop tenen més tecles, ha fet que les més antigues estiguin ja assignades a dreceres del sistema o d’aplicacions; és el cas de les tecles Alt i Ctrl, sovint en conjunció a Maj. En canvi, les tecles d’aparició més tardana, com Menú o Win (Super o Mod4 segons el context), o bé estan lliures o bé només són emprades per aplicacions que són també d’aparició recent (per exemple, Compiz empra bastant la tecla Win).

Així, una mirada al man de Bash (com exemple de shell, una aplicació veterana), ens mostra una sèrie de dreceres (el manual les anomena «seqüències de tecles predeterminades») formades a partir de combinacions de les tecles Ctrl (descrita com a C) i Alt (descrita com a M), més algunes combinacions Ctrl+Alt.

Un programa d’entorn gràfic de gran volum, com és LibreOffice, quan cerquem al menú Eines / Personalitzar / Teclat ens mostra una col·lecció de dreceres, bé activades, bé reservades, que segueixen uns patrons molt clars:

  • tecles especials (les que no escriuen cap caràcter) soles;
  • Maj + tecles especials;
  • Ctrl + tecles especials i Ctrl + tecles de caràcter;
  • Ctrl + Maj + tecles especials / tecles de caràcter;
  • Alt + tecles especials / tecles de caràcter;
  • Alt + Maj + tecles especials / tecles de caràcter;
  • Ctrl + Alt + tecles especials / tecles de caràcter;
  • Ctrl + Alt + Maj + tecles especials / tecles de caràcter.

Observem que no es fa servir la tecla Win. En canvi, les dreceres de teclat proposades per entorns d’escriptori i per gestors de finestres com Gnomes, KDE, Compiz, Openbox, Fluxbox i altres, sí que inclouen l’ús de la tecla Win en les combinacions que han d’actuar sobre les finestres o que tenen relació amb els espais de treball.

Índex

1.6. Conclusions

De tot el que hem dit fins ara es desprèn que:

  • els usuaris no intensius poden tenir suficient amb conèixer unes poques dreceres bàsiques, pot no compensar-los l’esforç d’aprendre’n més;
  • en els àmbits on el teclat està substituït de manera considerable per altres eines (ratolí, tauleta digitalitzadora, etc.), pot ser preferible emprar dreceres de ratolí o altres solucions (programes de reconeixement de veu, per exemple);
  • cal aprendre les dreceres d’una manera progressiva i fixar-les en la memòria a base de pràctica;
  • cal cercar una lògica en les dreceres que ens en faciliti l’aprenentatge;
  • cal aprendre les dreceres començant per les de major freqüència d’ús per tal de rendibilitzar l’esforç i, de pas, obtenir-ne un reforç psicològic;
  • si tenim l’opció de definir les pròpies dreceres, caldrà cercar la manera que resultin naturals, fàcils de recordar;
  • no sempre serà una bona opció redefinir les dreceres estàndard d’una aplicació; potser si en som l’únic usuari i si estem segurs de no haver d’emprar aquell programa sota una altra configuració;
  • abans d’assignar una drecera de teclat, hem de comprovar que no coincideixi amb cap altra d’un nivell superior (gestor de finestres, sistema).

Així, doncs, la lògica ens diu que sempre que sigui possible emprar dreceres de teclat, obtindrem un estalvi de temps. Tanmateix, potser els efectes d’aquest estalvi són més subjectius que no pas reals, potser és més gran la sensació d’estalvi que no pas els segons o els minuts realment estalviats; i això no és tan fàcil de mesurar.

 

(Si tot va bé, hi haurà una continuació: Aproximació a les dreceres de teclat (II): gestionar les finestres)

Índex

 

Advertisements

Quant a Giorgio Grappa

Algú fa cas de les coses que els blocaires escriuen sobre ells mateixos? El comentari més sincer que he llegit als "about me" és aquell de: "si vols saber res de mi, pots llegir el meu bloc."
Aquesta entrada s'ha publicat en manuals, utilitats i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Aproximació a les dreceres de teclat (I): consideracions generals

  1. Papapep ha dit:

    Ets un crack de pebrots….quan t’hi poses, t’hi poses, eh? 😀

    Per cert, no l’he llegit a fons (no tinc TANT de temps :P), però he vist que empres repetidament “búffer” com a mot per a designar la “memòria intermèdia”[1] o “porta-retalls”. Penso que, tot i que ens és més familiar, no és del tot correcte 😉

    [1] http://en.ca.open-tran.eu/suggest/buffer

  2. Giorgio Grappa ha dit:

    Gràcies per les floretes, Papapep 🙂 i gràcies pel comentari lingüístic; no havia necessitat emprar aquest concepte des de fa molt de temps, faré una ullada i miraré de fer servir la forma més correcta.

    A veure si puc publicar-ne la segona part aquesta setmana…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s