Mentides lingüístiques i mites interessats

En un article sobre els descobriments que s’estan realitzant en les antigues drassanes de Barcelona publicat ahir a El Periódico, el Giorgio hi va descobrir el comentari d’un lector, filòleg de saló, que es despenjava amb la típica exaltació imperialista: «El castellano es el mejor útil de expresión de los conocidos. Fomentar artificialmente idiomas autonómicos, con subvenciones eternas, retrasa el reconocimiento del castellano como idioma universal; mucho antes que el inglés.»

Amb la resposta del meu col·lega de bloc hi ha més que suficient per comprendre que el castellà no s’escriu com es parla, si entenem que aquesta descripció, gens acadèmica, significa que cada so és representat per una sola lletra i que cada lletra representa un únic so: «En “queso” no sona la u; en “casa” i “cereza”, la c sona de dues formes diferents, i un dels sons coincideix amb el de la z [i l’altre, caldria afegir, amb el d’aquella curiosa q i aquella no menys exòtica k]; en “urge hurgar herejes” tenim la mateixa racionalitat en la g i la j [la primera representa dos sons diferents, un dels quals coincideix amb el de la segona], i la h és muda; en canvi, en “chico” no ho és [o no ho és del tot], sinó que modifica el so de la c [racionalment, hauria de seguir sent muda i caldria pronunciar el mot com si estigués escrit “quico”].»

Atribuir al castellà virtuts que no té no és l’única estratègia dels que voldrien anihilar el català per sempre més: com veiem en el comentari del filòleg aficionat, també ens poden acusar de sobreviure lingüísticament de forma artificial («Fomentar artificialmente idiomas autonómicos») consumint recursos importants en època de crisi («con subvenciones eternas») sense més motivació que la de perjudicar l’expansió imperialista de l’espanyol («retrasa el reconocimiento del castellano como idioma universal»). La veritat, hauria estat més ocurrent si hagués identificat el català amb la llengua de Mordor.

El mite, però, està ben arrelat: tres-cents anys d’educació d’adoctrinament en espanyol han donat els seus fruits; si volem compensar-ne l’efecte, no serà reintroduint-lo com a llengua vehicular que ho aconseguirem. De fet, ni tan sols el sistema actual està aconseguint l’equilibri: que tothom entengui i pugui emprar el català no implica que tothom el senti com a llengua pròpia.

Alguna cosa falla; o moltes. En qualsevol cas, el castellà no s’escriu com es parla; però es parla i s’escriu molt més que el català, fins i tot a Catalunya, i és raonable que aquest darrer detall ens preocupi.

Aquesta entrada ha esta publicada en llengua catalana, llibertat, societat, Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s