Tothom i totadon

Fa pocs dies, la RAE va aprovar i publicar un document («Sexismo lingüístico y visibilidad de la mujer», redactat per l’acadèmic Ignacio Bosque) que estava cridat a ser polèmic, ja que feia front a un tema que ho és: el llenguatge no sexista. Com era d’esperar, en qüestió de minuts, la xarxa es va omplir de crítiques que, curiosament, no rebatien cap dels arguments del text, sinó que es tancaven, com ja hi veien els autors, en una posició de partida, un autèntic dogma de fe.

Quan vaig poder descarregar i llegir el document, vaig comprendre per què no havia pogut trobar, entre les crítiques, cap argument lingüístic. D’una banda, perquè havien estat redactades sense llegir les 18 denses pàgines que el componen; d’una altra, perquè el document és força tècnic, i cal tenir una bona formació filològica per llegir-lo, i, finalment, perquè, en general, està massa ben argumentat i aporta exemples massa sòlids com perquè puguin ser contrastats per filòlegs de saló (una espècie que creia extinta, però, vés per on, no ha desaparegut encara).

Personalment, vaig haver de dedicar dues tardes a llegir-lo i a analitzar-lo abans de formar-me’n una opinió sòlida. El fet de ser llicenciat en filologia catalana, professor de llengua i literatura catalana des de fa gairebé 12 anys, escriptor aficionat i estudiant de llengües m’ho ha posat fàcil. Per aquest motiu estic ben convençut que la major part de les crítiques que vaig llegir sobre el document en les primers hores de la seva publicació responen a una única raó: el dogma feminista.

Des de finals del segle XIX, quan la crisi de la fe, anunciada i professada per filòsofs de la Il·lustració, havia arrelat en la burgesia i en les masses populars, els ismes han substituït la religió en tant que sistemes de pensament automàtic o, per ser més clars, en tant que sistemes de substitució del pensament. Els ismes, i el feminisme n’és un dels més antics, funcionen per dogmes, i tenen l’hàbit (religiós) de demonitzar qualsevol crítica. I això és el que ha passat ara.

No us faré un resum del document: qui vulgui, el pot llegir a poc a poc i, si bé alguns dels arguments poden resultar difícils per al públic no especialitzat en gramàtica, crec que els exemples resultaran suficientment aclaridors. Diré, només, que subscric la major part del que s’hi diu i que és perfectament aplicable al català, amb molt poques matisacions.

Voldria afegir, però, que el problema que es vol crear sobre el llenguatge no sexista és una part, petita, dins d’un problema molt més gran: el pensament políticament correcte, la nova estratègia de censura que practica una bona part (millor dit: una mala part) de l’esquerra del món occidental. Un problema que impedeix tractar amb claredat centenars de problemes reals perquè dir que existeixen no és acceptable; una estratègia que impulsa l’autocensura i que, per tant, impedeix trobar solucions reals a problemes reals.

Per tal de tenir-ne una visió més ampla, us recomano la lectura de Ridículament correcte, d’Anthony Browne (títol original: The Retreat of Reason: Political correctness and the corruption of public debate in modern Britain), publicat a La Campana. De fet, sempre havia pensat que hi mancava un capítol complet dedicat a la manipulació del llenguatge per part dels partidaris del políticament correcte, i, vés per on, la RAE s’ha pres la molèstia de redactar-lo. Lectures complementàries, doncs, que us recomano molt vivament.

A tothom i a totadon.

Aquesta entrada s'ha publicat en censura, llengua, llibertat, societat i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Tothom i totadon

  1. Chris M ha dit:

    “en tant que sistemes de substitució del pensament.” Jo m’he llegit el document i no hi estic d’acord. Just com no estic d’acord amb la gent que diu que han parlat tota la vida en castellà i per tant no volen passar-se al català, no veig en la llengua res de sagrat que no es pugui caviar només perquè sempre hagi estat així. Hi ha trets sexistes a la llengua que es poden, i s’han de canviar. Potser no hem d’arribar tant lluny com a “miembras” però més si que hi hem de treballar.

    I tot aixó ho penso no perquè m’ho demani un -isme, sinó perqué hi he pensat i he arribat a aquesta conclusió. Tu potser arribes a d’altres, però la raó absoluta no la té ningú, i menys tu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s