Tenim res a celebrar?

Aquests dies, al meu institut ens preparem per a dues celebracions importants: la Diada de Sant Jordi i el 25 aniversari de la creació del centre. Abans, però, hem estat convocats a una altra «celebració»: la vaga general del 29 de març. No puc estar-me de relacionar tots tres esdeveniments.

Els motius que els sindicats proposen per a la vaga se centren en l’aprovació de la reforma laboral; no comentaré aquí els seus detalls, que ja són força coneguts. Tanmateix, els professors formem part de la funció pública, de manera que aquesta reforma, a primera vista, no ens afectaria especialment. Sumeu a l’observació anterior el poc suport que hem rebut, com a professors i com a funcionaris, per part dels sindicats en el passat recent, en el present més immediat (disminució dels recursos per a l’atenció a la diversitat, disminució de les dotacions dels centres, augment de les hores lectives i de permanència al centre, transformació dels sexennis en nonennis o decennis, congelació de sous…) i comprendreu que, en el meu entorn, la simpatia envers aquesta vaga sigui mínima.

Però, com hem vist, motius per protestar no ens manquen; el que no volem és fer el joc a uns sindicats que ens han ignorat sistemàticament, ni perdre, de mitjana, 100€ de sou per fer el primo per un dia. Però, és clar, tampoc no és cosa de quedar-nos creuats de braços mentre, per tots els cantons, ens plouen clatellades.

Així, m’han vingut al cap les altres dues celebracions. Si ho pensem fredament, tenim res per celebrar? A veure: la Diada? Amb un govern que va per davant del central en tema de retallades? Amb un govern que trau pit constantment dient «no farem una passa enrere» per a, tot seguit, agenollar-se als peus de Madrid? Amb un govern disposat a justificar l’exempció de la llei a canvi d’una ruleta de llenties?

I el 25 aniversari? Celebrarem que estem de rebaixes —retallades— educatives? És precisament aquí on se centren les nostres queixes, en les retallades a l’ensenyament. Tot i així, sembla que la comissió organitzadora amenaça amb fer que vingui la consellera, Irene Rigau, a fer-nos un discurset (ja me l’imagino, ja: que si hem de fer pinya per sortir de la crisi, que tots ens hem de sacrificar, que si cal un esforç per fer pàtria, que si els educadors som un exemple d’abnegació, que si ella sempre recorda amb admiració i reverència els seus mestres…). Sí, la responsable principal de les retallades en el nostre àmbit; la mateixa que, en anunciar que el curs que ve farem tres hores més de classe, no va voler admetre que allò signifiqués una davallada en la qualitat de l’ensenyament perquè tindrem menys temps per preparar més classes. La veritat, em sembla una imprudència convidar-la (sobretot ara, que s’ha posat de moda el llançament de sabates per mostrar el rebuig a les persones non grates), i només ho puc entendre des de la complicitat política.

És per això que, cercant mètodes alternatius de protesta que no ens acabin d’arruïnar, però que, al mateix temps, siguin ben visibles, he relacionat unes coses amb altres: no seria un titular cridaner aquell de «L’Institut de L’Arboç no celebra la Diada en protesta per les retallades en educació»? O aquell altre de «L’Institut de L’Arboç no celebra el seu 25 aniversari en protesta per les retallades en educació»? I si es pogués transformar el primer en «Desenes d’escoles i instituts no celebren la Diada en protesta per les retallades», encara seria més convincent.

Penseu-ho bé: aquells dies faríem classe normal i no ens podrien tocar ni un cèntim del sou. Els nens, com que perdrien dos dies d’esbarjo, potser s’ho prendrien una mica malament. Però, què hi hem de fer? Amb tantes retallades que ens apliquen, alguna n’haurem d’aplicar nosaltres, i no és cosa de repercutir-les sobre els nostres alumnes i de, posem per cas, retallar-los les notes en un 15%: ells no en tenen la culpa i no els podem exigir un esforç per sortir de la crisi (ja és molt que els exigim que escombren les aules per tal d’estalviar en el servei de neteja, entre altres moltes coses).

El que està clar és que alguna cosa haurem de fer, sigui això, sigui el que sigui; però alguna cosa haurem de fer.

Stop retallades!

Stop retallades!

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Catalunya, crisi, Política, societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Tenim res a celebrar?

  1. SiscoGarcia ha dit:

    És clar que alguna cosa haurem de fer. També és clar, com bé dius, que els sindicats no ens defensen suficientment; però em sembla que si no els recolzem en convocatòries com aquesta el que fem és donar més força al govern i «fer-li entendre» que va pel bon camí… i això sí que no ho podem permetre.

    Total, que amb tants peròs com vulguis, em sembla que cal fer vaga, ja que altrament ens continuaran aplicant aquesta política de retallades i de venda al pitjor «postor».

  2. Roger ha dit:

    Pertanyo al mateix sector -ensenyament- i tinc tan poca simpatia com tu pels sindicats majoritaris, però recordo que si han convocat aquesta vaga és a contracor i perquè és la mateixa gent que els ha empès a fer-ho. Les recents mobilitzacions els han desbordat -per l’esquerra i per la banda de la vergonya- i no podien sostenir més temps la contradicció vital en la qual es trobaven.

    Cap conquesta social al llarg de la història s’ha guanyat sense pagar un preu, sovint molt més alt que un dia sense sou.

    Recordant l’enyorat Manuel de Perdolo: cal protestar fins i tot quan no serveix de res.

  3. No, si estic totalment d’acord amb tots dos: a mi tampoc no em fa cap gràcia que interpretin la meva vaga contra els sindicats en clau de suport al govern, cosa que és totalment falsa; però tampoc no em fa gràcia que els sindicats manipulen la meva vaga contra el govern en clau de suport a ells.

    De fet, estic enfadat, i molt, amb els uns i amb els altres, no em sento representat per cap dels dos, i em sento traït per tots dos. Així, contra qui em manifesto? Com ho trio? És delicat.

    Al final, m’he fet dues preguntes relativament fàcils: quants cops, en els darrers quatre anys, m’he manifestat –o m’he pogut manifestar– contra el govern? quants cops, en els darrers quatre anys, m’he manifestat –o m’he pogut manifestar– contra els sindicats? Faig memòria i aquest és el primer cop que ho podré fer d’una manera clara, manifestar-me contra els sindicats.

    De manera que, com que ocasions de manifestar-me contra el govern no em faltaran (ni ells s’abstindran de donar-nos-en motius), aquest cop els ha tocat als sindicats. A la pròxima, contra el govern.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s