Ha parlat el mut: «Guanya la banca!»

Després de mesos de silenci gairebé absolut, de deixar anar les informacions —poques— per boca dels seus ministres —per desmentir-les o matisar-les a les poques hores ben sovint—, després d’escaquejar-se dels periodistes per la porta del darrere —com ahir mateix—, Mariano el Mut, el president més silenciós de la història d’Espanya, per fi ha parlat: guanya la banca.

Ahir, Mariano Rajoy va explicar algunes de les mesures presumptament encaminades a lluitar contra el frau fiscal: no es podran fer pagaments en efectiu per més de 2.500 € («prohibirà el pagament en efectiu en operacions de més de 2.500 euros en què almenys intervingui un empresari professional», diu El Periòdico).

La mesura, hipotèticament, va encaminada a controlar que els empresaris no falsegin la facturació («es pretén impedir la utilització de diner negre en operacions comercials i, en el cas de les empreses, posar-los un obstacle perquè no recorrin a factures falses», mateix article); sembla ser que no va contra els particulars.

Però, a veure: si jo, particular, vull pagar en efectiu una obra amb uns diners que tinc a casa perquè fa molt de temps que no confio en els bancs, el pagament, és clar, el faré a un empresari que, per llei, no el podrà acceptar en aquest format. És a dir: al final, aquesta mesura contra els empresaris també va contra els particulars, que som, en realitat, els que fem els pagaments.

I ens volen fer creure que plou quan se’ns… aix, no, perdó (en què estaria jo pensant….), ens volen fer creure que es tracta de perseguir el frau fiscal: i una merda ben gran amb ametlles garapinyades i sucre glacejat pel damunt!

El que volen és obligar-nos a tenir els diners en els bancs; el que volen és obligar-nos a fer, a través dels bancs, totes les operacions i, així, poder saber fil-per-randa què és el que gastem i en què; volen saber si compren molts llibres (perillós!) o si viatgem sovint, i cap a on (sospitós!); volen saber si mengem carn o peix, o si som vegetarians (més sospitós!), si comprem un tablet amb Android o un Apple, i en quina botiga ens comprem la roba (mira, amb aquesta mesura hauríem pogut saber qui pagava els vestits del Francisco Camps… però, no, quina bestiesa: la finalitat d’aquesta mesura no és control·lar les presumptes corrupcions polítiques, a quin sant!).

Volen saber on comprem el paper higiènic i en quines quantitats, per esbrinar si patim restrenyiment o si donem de cos amb massa lleugeresa.

Però, no només això: a més d’aquest afany inquisitiu i inquisitorial, a més d’aquesta obsessió per esbrinar què fem, on, quan, com i amb qui, a més de tot això, dic, volen aturar de soca-arrel qualsevol temptació de treure massivament els diners dels bancs, una opció que alguns escampem de tant en tant per la xarxa i que, si només l’apliqués el 10 % dels ciutadans d’aquest país (i de l’altre), posaria el sistema cap per avall.

I si resulta que els meus diners, que són meus i ben meus, m’obliguen a tenir-los en un banc per si vull adquirir qualsevol bé o servei que superi els 2.500 € (quantitat irrisòria, no ens enganyem), resulta que, al capdavall, ja no són tan meus: me’ls estan furtant, en certa manera. I, el que és pitjor: me’ls furta el govern per donar-los als bancs (mmm… com Robin Hood, però a l’inrevés).

Com més ho penso, més convençut estic que això no pot ser legal: no poden obligar ningú a tenir diners en el banc; de fet, no poden obligar ningú a tenir compte en cap banc. No pot ser constitucional. En qualsevol cas: no hi dret, home! No hi ha dret!

O potser és que ja hem arribat a la fi de l’era dels diners tal i com els coneixem des que, allà pel segle VII abans de Crist, els lidis van començar a encunyar moneda.

És a dir, a més de decretar amnisties fiscals per beneficiar els qui, de manera directament il·legal, o bé aprofitant les escletxes de la llei (unes escletxes que només uns advocats i altres assessors caríssims poden detectar), el govern espanyol ens obligarà a tenir els diners en el banc.

En canvi, en un país civilitzat, Islàndia, fa unes tres setmanes van decretar una amnistia hipotecària que beneficia els ciutadans amb hipoteques que superen el 110% del valor de l’habitatge. Si, ho heu llegit bé: una amnistia hipotecària, no pas fiscal. Però, a veure: quan han donat aquesta notícia per la tele? Com? Que no l’han donada? Que estrany, com se’ls pot haver passat…

Bé, potser no és tan estrany: a Islàndia, manen els islandesos; a Espanya, mana la banca. El que no sabem és qui governa Espanya, o si algú la governa: això són figues d’un altre paner.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en corrupció, crítica, crisi, desastre, Europa, llibertat, Política, política i altres asquerositats, societat i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 respostes a Ha parlat el mut: «Guanya la banca!»

  1. SiscoGarcia ha dit:

    Eps! Aquest cop has aconseguit que vagi encenent-me a mesura que et llegia. D’ací quatre dies també ens furtaran el govern que el poble ha triat… formalment, vull dir.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s