Sant Vicent Ferrer, en castellà (para que nos entendamos todos)

A diferència del que passa a Espanya, a València se celebra més la Pasqua que no pas la Setmana Santa. Potser es tracta d’una percepció subjectiva, emmascarada per la disposició de les vacances escolars: en lloc de Setmana Santa i del Dilluns de Pasqua, els estudiants escolars fan festa des del Dijous Sant, tota la Setmana de Pasqua, fins dilluns següent, festivitat de Sant Vicent Ferrer (popularment, Pasqua de Sant Vicent o segon dilluns de mona).

La impressió que hom treu és que els Valencians tenen una visió més optimista de la religió catòlica, ja que prefereixen celebrar la Resurrecció que no pas la Passió. Però el visitant atent, si observa el fervor amb que aquesta se celebra en molts pobles i barris valencians, convindrà que aquella és un conclusió massa superficial.

En realitat, el que passa és que encara es conserva a València una gran devoció envers sant Vicent Ferrer, i la seva festivitat se celebra el cap de setmana següent a la Pasqua. Cada any, el primer diumenge després del diumenge de Pasqua, i l’endemà, dilluns, es representen, a la ciutat de València, alguns dels milacres que s’atribueixen al sant. Es tracta d’obretes teatrals interpretades per nens, tradicionalment associades als «altars de sant Vicent», una mena de confraries que mantenen la devoció al sant més antisemita de la història catòlica. Les obres representen, d’una manera ingènua i populista, alguns dels milacres que se li van atribuir durant el procés de canonització, al voltant d’uns 850.

Precisament, aquelles actes del procés de canonització són notícia aquests dies, ja que acaben de ser traduïdes del llatí per un equip format per cinc dominics (l’ordre del sant) i que hi han treballat durant vuit anys. Tanmateix, continuarem sense poder llegir aquest document en la llengua del pare Vicent, ja que la traducció s’ha realitzat al castellà: l’església catòlica valenciana, a més de no haver entès mai (de no haver volgut entendre) l’esperit del Concili Vaticà II, està íntimament lligada la ultradreta espanyolista i n’és còmplice habitual en els intents d’eliminació del català.

De tota manera, crec que no ens perdem cap gran treball, al menys des del punt de vista filològic, a la vista de l’animalada lingüística que, segons es desprèn de l’article enllaçat al paràgraf anterior, deixen anar alegrement els responsables de la traducció: el text original era difícil de traduir per ser «bajomedieval, con expresiones arcaicas y neologismos de las nacientes lenguas romances.»

Una mica de rigor, si us plau: les actes daten de mitjans del segle XV (el pare Vicent va ser canonitzat el 1455) i les llengües romàniques es van formar entre els segles VIè i IXè, en el segle XII ja estaven més que formades. De fet, entre els segles XIII i XIV, el català va viure la consolidació com a llengua escrita gràcies a la tasca de la Cancelleria Reial i va veure completada la magna obra de Ramon Llull, més de 250 obres que abasten gairebé totes les branques del coneixement, incloent-hi la teologia i la filosofia, relegades encara al llatí.

«Nacientes lenguas romances» després de Chrétien de Troyes, del Cantar de mio Cid, de Ramon Llull, de Dant, de Petrarca i de Boccaccio? Aneu, aneu i que us moqui la mama, filòlegs de saló…

Aquesta entrada ha esta publicada en Català, cultura, edat mitjana, història, Literatura, llengua catalana, teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s