Torni’m els meus diners!

Tot i els símptomes, encara hi havia una gran quantitat de ciutadans que no l’havien vista venir. O que no se l’acabaven de creure. O que pensaven que la cosa s’arreglaria abans de la catàstrofe total. I mira que n’hi ha hagut, de símptomes.

De bon començament, l’Aznar creava la bombolla immobiliària més gran de la història i ens la venia com a «creixement»; l’únic que hi va créixer van ser els beneficis dels empresaris fidels al règim (sobretot, en les autonomies governades pel PP).

A continuació, i fins al 2010, el Zapatero i els seus ministres van estar negant que hi hagués cap crisi; després,van negar que la crisi pogués afectar a Espanya; i, al final, van afirmar que no hi havia perill perquè Espanya tenia el sistema financer més fort del món.

I, últimament, el Mariano ha estat fent tot allò que havia anunciat que no faria: amnistia fiscal, pujada d’impostos, augmentar el nombre d’assessor (de la família?).

Entre aquests dos darrers presidents (i el seu acòlit, Artur Mas), ens han retallat tota mena de serveis socials, deixant indefensos els grups més vulnerables: ens han congelat les pensions, ens han retallat el sou als funcionaris i van camí de destruir el sistema educatiu públic. I encara tenen la barra de dir que només «ens demanen un esforç»: a veure, el verb demanar implica que la persona demanada té la possibilitat de negar-s’hi; si aquesta possibilitat no existeix, es tracta d’una imposició.

En el darrer any, hem patit restriccions cada cop més grans als drets civils, al dret d’expressió, al dret de manifestació: al PPSOECiU no li agrada gens que els ciutadans expressin llur descontent, ni a la Plaza del Sol ni a la Plaça de Catalunya. I, per si de cas, posen entrebancs als nous partits polítics (amb l’obligació de presentar milers d’avals per poder presentar-se a les eleccions generals) que tracten d’oferir alternatives a un sistema obsolet i que ha traït la confiança dels ciutadans.

En les darreres setmanes, les retallades en sanitat i en educació han coincidit sospitosament amb les primeres xifres anunciades per al rescat de Bankia, el macro banc regit (regit?) per consellers de la secta política dominant. La indemnització a Rato clama al cel, per cert.

En els darrers dies, les preocupants declaracions del premi Nobel Paul Krugman sobre el negre futur econòmic d’Espanya disparaven les alarmes. I ahir, finalment, el ministre De Guindos afirmava que no hi ha cap risc de «corralito» mentre feia cara de «corralazo», o de «os tengo a todos acorralados». De sobte, hem recordat les promeses del Mariano sobre no pujar els impostos, sobre no aplicar amnistia fiscal, sobre l’austeritat, hem sumat dos més dos i hem descobert que ja feia estona que havíem d’haver tret els cèntims del banc (o, com a mínim, de Bankia). Hem caigut del guindo, si em permeteu fer un calc del castellà.

(Afegeixo a les 19.19: el ministre Cristobal Montoro ha fet avui les mateixes afirmacions que el seu col·lega: un motiu més per a la preocupació; només falta que el Mariano ho confirmi i haurà arribat l’hora del pànic.)

Si amb la seguretat que ens donava el ministre no hi havia prou, aquesta és l’hora (a primera hora del matí) que la prima de risc ha superat, durant una bona estona, la barrera vermella dels 500 punts, i, tot i que la major part del personal no tenim ni idea del que significa, qui ha pogut ha sortit disparat cap al banc (cap a Bankia, sobretot) a traure els diners per guardar-los sota el matalàs, sota el maó o en el primer lloc inversemblant que els hagi vingut a la ment. I és que, en els temps que corren, amb el Mariano prohibint pagar factures en metàl·lic per damunt dels 2.500 €, tothom s’olora la següent prohibició, la de traure diners dels bancs.

I això sí que no: els dels diners del banc no són del banc, són nostres i ben nostres. Molta gent s’ha tornat, per fi, tan intel·ligent com el petit Michael Banks i han aprés a desconfiar d’aquells senyors tan seriosos i tan segurs d’ells mateixos, que ens han estat enlluernant durant segles amb paraules pomposes i amb somnis impossibles. Ha arribat el moment de reclamar els nostres dos quinzets.

Si ens volen enganyar com a nens, potser la millor estratègia sigui pensar i actuar com els nens. I, tal com estan les coses, invertir en menjar per a coloms és més intel·ligent que deixar els diners en el banc.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en desinformació, economia, pirata, Política i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s