El Consell Audiovisual de Catalunya: the Big Brother

Com a professor de literatura, una de les majors satisfaccions que he tingut és impartir classes de Literatura universal, l’excusa perfecta per guiar els alumnes per un itinerari gairebé il·limitat, on trobar matèria que els resulti atractiva, interessant i excitant és d’allò més senzill. A més a més, la literatura ens permet fer un treball de reflexió sobre el món, investigar com l’han vist els escriptors, com l’han somiat o com l’han temut, i comparar-ho amb la realitat que ens ha tocat viure.

En arribar a aquestes dades, tercer trimestre de curs, fem una passejada per les obres més destacades del segle XX. Escapolint-me pels marges del temari, m’agrada aprofundir sobre allò que hom anomena «literatura de consum»: bestsellers o gèneres de quiosc (novel·la rosa, novel·la policíaca, fantasia, ciència ficció; fins i tot parlem de Marcial Lafuente Estefanía i les novel·letes de l’oest americà). La separació entre allò que el món acadèmic anomena «Literatura» amb majúscula i allò que realment llegeix la immensa major part dels lectors és un tema que sol resultar interessant per als alumnes de batxillerat.

Sempre he de fer un esforç per evitar les obres que més m’agraden: els gustos personals del professor no sempre són una bona guia didàctica. Per sort, solen ser els mateixos alumnes els qui, en fer una repassada sobre els distints gèneres, acaben triant, uns o uns altres, algun dels gèneres que prefereixo. Per exemple, les distopies.

Una distopia és una narració que presenta un món, una societat, que és el pol oposat al que seria una utopia —tot i que, de vegades, sembla ser un món utòpic. En una distopia, els ciutadans es veuen sotmesos, sovint sense ser-ne conscients, a una privació de llibertats tan gran que podríem dir que la societat, en els seu conjunt, és una gran càrcer, una garjola immensa on tothom és veu obligat a viure d’una manera o d’una altra, però sempre sense poder triar de quina manera viu. I, naturalment, sense cap possibilitat manifestar el descontent, i encara menys de canviar la realitat on viu. Grans distopies són Fahrenheit 451Un món feliç1984 o la més moderna V de vendetta, totes elles portades al cinema.

És sorprenent, i motiu d’esperança, veure com joves de 16 anys descobreixen paral·lelismes entre aquestes distopies i el món que ens ha tocat viure. Se’ls queda cara de preocupació, que sempre és millor que fer cara de babau panxacontent i satisfet.

I cara de preocupació i d’incredulitat és la que se’ls ha quedat després de conèixer la notícia de la setmana (a banda de la vaga d’ensenyament, és clar): el Consell Audiovisual de Catalunya exigirà comunicació prèvia (declaració d’intencions, si voleu) de tota aquella persona física (és a dir, també a les persones particular com vostè i com jo) o jurídica  que vulgui emetre per Internet programes de televisió o de ràdio. És a dir, tot aquell que vulgui emetre un podcast, sigui de vídeo o només d’àudio, ho haurà de comunicar prèviament al CAC. Aquí podeu consultar el text de la Instrucció general que ho estableix, aprovada el 26 d’abril pel ple del CAC i publicada al DOGC del 15 de maig.

Davant de la primera allau de veus preocupades (per exemple, ALT1040 i BandaAncha —imprescindibles els comentaris dels lectors), la Generalitat, com a màxima explicació, s’ha limitat a citar el text íntegre de la Instrucció (vegeu l’actualització d’aquest article de Paella de bits).

No estic molt fort en el llenguatge jurídic, però, llegint amb una mica de calma la instrucció, sembla que no es tracta de demanar i obtenir una llicència d’emissió per Internet (només faltaria!), sinó només de manifestar (amb una declaració formal, això sí) qui sou i què preteneu fer-hi, amb l’objectiu que el CAC pugui vetllar per l’adequació dels continguts transmesos al marc legal actual. És a dir, a fi que el CAC us pugui censurar si cal. Com en la distopia més famosa de la literatura universal, a Catalunya ja tenim un Big Brother, un Germà Gran, que ens vigila: el CAC.

El despropòsit és tan gran que no sé per on començar. D’una banda, la voluntat censora del sistema és tan evident que resulta patètica. Des del naixement i la popularització d’Internet, dissenyada com una xarxa autònoma i descentralitzada, resistent a les manipulacions externes, els governs totalitaristes (és a dir, tots els governs) han vist perillar el domini que exercien sobre la societat a través del control dels mitjans de comunicació. Des l’aparició de les pàgines web personals, els blocs personals i els podcasts, als mass media tradicionals (premsa, ràdio, televisió) els han sortit una miríada de petits competidors que aporten una miríada de visions de la realitat que els governs no poden controlar.

Aquesta instrucció general del CAC és, per tant, un intent desesperat per recuperar el control, per engegar un mecanisme que els faciliti la censura de les veus discordants. És un intent per acabar amb la polifonia informativa que la xarxa ens ofereix. És un intent d’acabar amb Internet tal i com la coneixem, tal i com va ser concebuda.

Un intent patètic, tot s’ha dir. Aquestes personetes, sospitoses d’analfabetisme digital, són conscients de la quantitat de persones físiques (sempre m’ha fet riure això de persones físiques) que emeten podcasts en aquest país? El poeta que grava i penja els propis poemes perquè sap que hi ha aficionats que prefereixen escoltar un poema a haver de llegir-lo; l’opinador que enregistra i penja alguns dels seus articles perquè les persones amb discapacitat visual també hi puguin accedir; el hacker de bona voluntat que grava la manera de resoldre algun problema de configuració i ho penja perquè tothom aprengui a configurar correctament el WiFi… Centenars, milers de persones que, de forma generalment altruista (si voleu, amb una mica de vanitat, el més humà i disculpable dels defectes humans) comparteixen llurs creacions, llurs opinions, llurs descobriments, ara hauran d’autofitxar-se i, més endavant, hauran de sotmetre’s a qualsevol tipus de censura o limitació que el CAC, titella del govern dels millors (QFDR), els vulgui aplicar.

Però, no, no ens enganyem: molt probablement, no van a per aquestos. Van, suposo, contra els que, amb un telèfon eixerit (smartphone), fan una retransmissió en directe d’una manifestació, d’una acampada com les del 15M, d’una Caixarolada o d’un desnonament. Van contra els que, pagant-se ells mateixos el desplaçament, la connexió i tot el que calgui, intenten mantenir obert un canal de comunicació que ens mostri tot allò que els governs voldrien amagar.

A més de la quantitat d’emissions a controlar, hi ha l’aspecte global de la xarxa: quan els usuaris «d’a peu» pengem els nostres vídeos o enregistraments per distribuir-los, no sempre sabem «on» els pengem; és a dir, els nostres fitxers es poden trobar físicament en qualsevol país del planeta (on guarda Youtube els vídeos que hi pengem? voleu dir que els guarda tots a Catalunya?). Així, el concepte de territorialitat (el CAC només té jurisdicció sobre una comunitat autònoma) els esclata en les mans abans que la instrucció entri en vigor.

Catalans, no sé si obtindrem algun cop la independència; però, de moment, podem gaudir d’una bonica (i còmica) distopia.

Aquesta entrada s'ha publicat en democràcia, desinformació, pirata, Política i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El Consell Audiovisual de Catalunya: the Big Brother

  1. Retroenllaç: Consell Audiovisual de Catalunya: ja no cal dissimular « Gabriel Jaraba

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s