Està (gairebé) decidit, deixo l’ensenyament

Alguns ja ho sabíeu; d’altres, ho intuíeu: deixo, molt probablement, l’ensenyament. Per què? Com? Quan? Per a fer què?

Per què

Molts són els motius que, al llarg dels 12 anys que m’hi dedico, he anat acumulant. Exposar-los tots seria molt llarg; tant, que em proposo d’escriure un llibre per tal d’explicar-los detalladament (calculo que això em portarà un parell d’anys de feina, com a mínim).

En resum: els professors fa molt de temps que no podem fer de professors; fa molt de temps que som, en realitat, els encarregats d’uns magatzems de nens que, només per tradició, encara anomenem instituts. Fa molt de temps que malvivim sota la bota d’una burrocràcia creada per impedir-nos formar ciutadans madurs i responsables, amb capacitat crítica. Fa molt de temps que el sistema —aquesta successió de governs que, sota diverses sigles, busquen sempre crear ciutadans cada cop més acrítics i mal·leables— ens fa la traveta i ens manipula.

La gota —no pas la causa única ni última— ha estat la gran mentida de les proves de setembre que l’equip de la consellera Rigau s’ha tret de la mànega: una estratègia que obligarà, per cada alumne que decidim enviar a les proves de setembre, a fer-ne un informe individualitzat que expliqui quins objectius didàctics no ha assolit; com ha de preparar-se per assolir-los; com serà la prova a que el sotmetrem a setembre i, finalment, dissenyar aquesta prova. I, tot això, per a cada alumne concret.

No cal conèixer gaire el sistema educatiu per deduir que, amb aquest mètode, el professor treballarà molt més qualsevol dels seus alumnes. No cal ser molt intel·ligent per interpretar que això és un xantatge a gran escala per obligar els professors a aprovar a tothom (xantatge burrocràtic, una nova modalitat). No cal conèixer gaire la política actual per veure-ho com una manera desesperada d’obtenir un triomf per part d’un govern (el govern dels millors, QFDR) que s’enfonsa més despresa que el Titanic.

Des que vaig prendre la decisió, he anat coneixent més mesures antieducatives, per si no estava bastant convençut:

  • per als professors, 20 hores de classe a la setmana (el curs passat n’eren 18; l’increment implica haver de preparar més classes, haver de corregir més exercicis, en la quantitat de temps —més reduïda— que queda fins a les 37’5 hores laborals de la setmana);
  • fins a 35 alumnes per classe en ESO (amb trenta, ja solen ser ingovernables), potser fins a 40 en BAT; i la consellera Rigau (i el ministre Wert) encara té la barra de dir que això no anirà en contra de la qualitat de l’ensenyament;
  • taxes més altes en la universitat (que el curs que ve esdevindrà una universitat per a rics);
  • una «petita» matrícula per a Formació Professional.

Tot sembla un pla premeditat per acabar amb l’ensenyament públic.

Com i quan

A nivell personal, una decisió com aquesta (deixar una feina estable com és la de funcionari) no és gens fàcil, i menys encara en una situació com l’actual, on trobar feina és difícil per a tothom (més encara per a algú que s’acosta a la cinquantena). En realitat, ni tan sols en temps de bonança econòmica i laboral, ningú, amb un mínim de sensatesa, amb responsabilitats familiars i lligat a una hipoteca, no es plantejaria aquesta opció. Per sort, no tinc la responsabilitat de mantenir una família. Per sort, no sóc esclau de cap hipoteca. I, sobre la meva sensatesa, hi ha diversitat d’opinions.

Que quedi clar, però, que no critico ni criticaré mai els qui no compartiran la meva opció, que seran tota la resta de professors, perquè sé que el que jo em proposo és impossible per a la major part dels meus companys.

Tanmateix, tot i no estar sotmès a les limitacions més comuns, no ha estat, no ho és pas, una decisió fàcil. La possibilitat del fracàs professional hi és; la por a no trobar una sortida laboral raonable hi és. Per sort, com a funcionari de carrera disposo de la possibilitat de l’excedència i si, després d’un temps prudencial, no me’n surto, podria fer marxa enrere i tornar a l’ensenyament. Però, també per sort, fracassar no m’ha fet por mai: he fracassat infinitat de cops i això m’ha permès sortir-me’n en algunes ocasions i aprendre molt en la resta.

No, fracassar no em fa por. Em fa por no intentar-ho, em por perdre el valor per intentar el meu camí.

No sóc, però, un imprudent: el temps del romanticisme ha passat (per a mi, vull dir). Sóc molt més realista del que pot semblar i ja tinc marcat un itinerari, un pla de retirada que, al menys en teoria, m’hauria de permetre arribar a deixar l’ensenyament amb un mínim de probabilitats d’èxit. No, no deixaré la feina d’avui per demà: serà un procés relativament llarg durant el qual m’aniré preparant per a aquesta nova etapa en la meva vida.

I, en el temps que m’he marcat per acabar de preparar-m’hi, no descarto que es produeixi algun miracle que faci innecessària la meva decisió (com ara, trobar algun centre on l’ambient animi encara a la resistència), o alguna catàstrofe que la faci irrealitzable (com un empitjorament rigorós d’aquesta falsa crisi econòmica). I sembla que la segona possibilitat és ja una realitat (ja és un rescat).

Per a fer què

No ho sé. Tinc algunes idees sobre aquest tema, però és possible que, a mesura que les examini amb més cura, les vagi modificant —en realitat, és més que possible: n’estic segur.

No és encara el moment de dir-ne gaires coses, però, afortunadament, la meva formació de base inclou altres camps ben diferents a la filologia. Això sí, de primer, intentaré un somni, ja que hi som.

Ara per ara, però, el que em preocupa és no caure víctima del xantatge amb que la consellera Rigau pretén obligar-nos a aprovar a tots els alumnes, sàpiguen o no fer la «o» amb un canut i, en pocs anys, construir un país d’idiotes. No vull col·laborar-hi i, si se’n surten, no vull viure en un país així.

Altres detalls

Crec que ja ho he dit, però vull que quedi ben clar: no tinc res a criticar ni censurar als meus companys, molts dels quals ja han dit que, si això és el que volen, això és el que faran, aprovar a tothom. La major part del meus companys tenen obligacions que jo no tinc; o, en el seu pla de vida, adquirir aquestes obligacions és inevitable. No els censuro i no els censuraré mai: jo seguiré el meu camí perquè, per més que ho intenti, sóc incapaç de fer cap altra cosa.

Sí, això converteix el futur en un interrogant. Però, de tota manera, això és sempre el futur, un gran desconegut, i per més que ens entestem a fer-hi plans i a pensar que ho tenim tot previst i programat, no en sabem res. En realitat, del futur, no en sabem res, i aquesta és una decisió molt difícil. Si fos fàcil, on estaria la gràcia?

Un mes després

En realitat, ja fa un mes (i un rescat) que tinc escrit aquest article. No l’he volgut publicar de seguida perquè volia donar-me temps per reflexionar. Ho he fet, molt, i continuo pensant el mateix: el sistema educatiu està podrit perquè ha caigut en mans de pedagogs de saló i de polítics retallaires, l’única opció ètica és l’objecció pedagògica, la desobediència pedagògica: la resistència a tanta barbaritat.

La meva decisió continua sent la mateixa, tot i que una mica matisada: el curs vinent, apurar el temps de llicència per assumptes propis i dedicar-lo a l’estudi (l’ensenyament és una il·lusió dels nostres sentits), demanar plaça en altre i centre i, a l’altre curs, analitzar la nova situació i prendre la decisió definitiva. Sense precipitacions, però amb les idees ben clares. I, durant aquest lapse de poc més d’un any, anar preparant-me per al desastre.

L’últim, que apagui els llums.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en democràcia, desinformació, educació, Educància, llibertat, pirata, Política i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

12 respostes a Està (gairebé) decidit, deixo l’ensenyament

  1. SiscoGarcia ha dit:

    Et desitge tota la força per tirar endavant aquestes decisions tan trascendentals!

  2. Lorena ha dit:

    Vaja! Com està la cosa! Jo t’anime, tu que pots, a fer el que et demane l’ànima, segur que tens molta sort i, a més, sempre estàs a temps de tornar. No deixes d’explicar-nos la teua experiència.
    Un beset des de La Plana!

  3. namaga ha dit:

    Namaga estarà agafan-te la mà cap al teu nou futur :*

  4. avlas ha dit:

    molta sort en el teu nou recorregut…
    … seria bo, i la societat segurament ho agrairia força, que molts (de nos-)altres també (ens adonàrem) s’adonaren que si les coses no canvien ens acabarem podrint allà enviscats… temps difícils demanen decisions complicades que des de fora potser semblen dràstiques, però tal vegada no immutar-se pot resultar la pitjor de les opcions… tant de bo ens adonem que moltes de les limitacions del que és o no realitzable i convenient són més que dubtoses i estan imposades pel mateix sistema establert, i el primer pas esdevé prendre’n consciència i actuar més prompte que no pas massa tard.
    per cert, m’ha fet gràcia que qualifiques la crisi (econòmica) de falsa, fa poc la vaig qualificar de fictícia en comparar-la a la crisi natural a la que sembla que estem abocats (http://www.nature.com/nature/journal/v486/n7401/full/nature11018.html per posar un exemple). un canvi de paradigma social no sembla que la podrà frenar, sobretot si no s’actua prompte, cosa que cada vegada sembla menys probable, i menys ara en plena època de (falsa) crisi…

  5. cubells ha dit:

    Si algun dia baixes per ací, ja saps que podem quedar i prendre un café o una orxata.

    Sort, mestre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s