L’eterna qüestió del nom

Un altre cop, les agressions a la nostra llengua es materialitzen negant-li el nom, que és el mateix que negar-li l’existència. En aquest cas, és el PP (quina sorpresa!) aragonès qui proposa, en l’avantprojecte de la Llei d’ús, protecció i promoció de les llengües pròpies de la comunitat, la denominació de «lengua aragonesa propia del área oriental» per al català de les comarques de Ribagorça, Llitera, Baix Cinca i Matarranya.

Es tracta d’una tradició secular fora de Catalunya, aquesta de rebatejar el català. De vegades som els catalanoparlants qui li donem una denominació més propera, més nostrada (valencià, castellonenc, , mallorquí, menorquí…), gairebé sempre d’una manera espontània i natural, gens premeditada (tot i que no hi manca qui se n’aprofita i, sense molestar-se en aprendre-la ni en usar-la –«el castellano es más fino»–, fomenta aquestes denominacions afectuoses amb intenció secessionista).

En altres ocasions, són els lletraferits locals els qui, amb enyorança de la Renaixença, evoquen noms que, en realitat, queden fora dels nostres límits lingüístics, com llemosí o occità.

No falten els intel·lectuals que, amb metodologia i rigor, inventen nous noms per si no en teníem a bastament, com ara el bacavés que esmentava Fuster, llengua que es parla a les Balears, a Catalunya i a València (incloure una referència al Roselló, a L’Alguer, a la Franja de Ponent i al Carxe convertia el nom de la llengua en una mena de supercalifragisticoespialidós volantí filològic).

Els circumloquis més extensos i divertits, però, els hauríeu de cercar al Dictamen sobre la llengua que, el 1998, va emetre el Consell Valencià de Cultura, previ a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: «El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia.» Sí, efectivament: els únics estats d’autonomia a què es podia referir eren el català i el balear, però aquests empraven una denominació que estava vetada en aquest document.

I encara sort que no va prosperar la versió de Carmen Morenilla Talens, Vicent Àlvarez Rubio, Enedina Lloris Camps i Ferran Torrent i Llorca, que podem llegir al corresponent vot particular: «El valencià, reconegut jurídicament com a idioma propi -i oficial amb el castellà- de la Comunitat Autònoma Valenciana és, filològicament, una varietat diatòpica amb característiques peculiars del mateix sistema lingüístic conformat conjuntament amb les parles pròpies de Catalunya, de les Illes Balears, d’Andorra, d’ algunes comarques de la franja oriental d’Aragó, de la ciutat sarda de l ’Alguer i dels territoris del Rosselló, el Conflent, el Capcir i el Vallespir, al sud de França.». (Oh, sí! Els vots particulars d’aquest dictamen són dignes d’un guió dels germans Marx! Si en llegiu el primer, ja no us podreu aturar, són addictius.)

Sens dubte, vist des de fora, tot aquest embolic pot resultar còmic. Tanmateix, és ben tràgic, ja que, del que aquí és tracta, és de fragmentar la nostra llengua, el català, en algunes dotzenes de variants hipotèticament independents entre elles, reduir-ne així el nombre teòric de parlants i, finalment, deixar-la morir d’inanició: no caldrà prohibir que es parli, serà suficient amb eliminar qualsevol possible organització normativa i amb deixar-la fora de l’àmbit escolar i administratiu.

Davant d’aquesta classe d’agressions, i ja que el govern català continua empassant-se totes les agressions d’aquest estil sense dir ni pruna (com ara la pretensió d’escolaritzar en castellà els fills dels militars espanyols), el primer pas serà tornar al vell eslògan: és molt senzill, dieu-li català. El segon, recordar als polítics que, en general, faran millor de mantenir llurs urpes allunyades de la filologia i de totes les matèries que no dominen (i que, pel que podem observar a diari, són gairebé totes). I, finalment, recordar que no és només el PP qui tracta d’enfonsar la nostra llengua: només són els que més presumeixen de fer-ho, però no són pas els únics. Anem amb compte, doncs.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en desinformació, llengua catalana, Política i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a L’eterna qüestió del nom

  1. Os ha dit:

    Molt d’acord am el teu post, Jordi, i no és pas casualitat aquest desgavell de noms inventats que al·ludeixes, i la manipulació que en fan servir, des de l’establishment espanyolista, respecte a les denominacions històriques que rep la nostra llengua. Ja saps, “divide et impera”.
    Per altra banda, m’ha fet gràcia que coincideixis amb mi en allò del “vell eslògan”, com ho pots comprovar en aquest blog que tracta sobre la Franja.
    http://movimentfranjoli.blogspot.com.es/2012/06/es-molt-senzill-digueu-li-catala.html
    Salutacions!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s