Victòria pírrica

Fa un parell de dies va tenir lloc a Barcelona la gran manifestació per la independència, la versió madura i completa d’aquella altra del 1977 per l’estatut, 35 anys després. Com és habitual, tothom (tret de la caverna imperialista espanyola) l’ha interpretat com un gran triomf… en benefici propi; ço és, els independentistes han ressaltat aquest aspecte concret, mentre que els «dependentistes» (CiU, principalment) n’han valorat el valor de reivindicació del pacte fiscal amb Espanya, i poca cosa més.

Trobo, però, que tothom ha oblidat —fa molt de temps—, o ha assumit com a natural i indiscutible, l’article 145, punt 1 de la Constitució espanyola de 1978, aquell que diu:

«En cap cas s’admetrà la federació de Comunitats Autònomes.»

Un article dissenyat expressament per evitar la unió de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, de manera que, quan es produís la inevitable independència de Catalunya, aquesta es trobés aïllada dels altres dos territoris. Aquest article, per tant, tenia l’objectiu d’evitar que els Països Catalans es poguessin organitzar i articular per aconseguir la independència com un tot, i cal reconèixer que ha aconseguit el que es proposava: quan els representants de l’imperi espanyol van acceptar aquesta redacció va ser perquè tenien molt clar què anaven a perdre abans o d’hora (Catalunya) i què podien conservar si jugaven bé les seves cartes (les Illes i el País València). Dos grups de conseqüències em vénen espontàniament al cap: les que afectaran als territoris captius i les que recauran sobre Catalunya.

Em sembla previsible un enduriment de les manifestacions anticatalanistes al País Valencià i a les Illes, enduriment que experimentaran en les pròpies carns els catalanistes balears i valencians. Probablement, les agressions a la llengua augmentaran en quantitat i en virulència (això inclou la desaparició de qualsevol ajut oficial, o fins i tot de qualsevol tipus de permissivitat); però sospito que també es barrarà el pas als productes catalans, i que els nostres cotxes, si visitem aquests territoris i porten algun signe identificador, en patiran les conseqüències com a mínim a nivell d’arrapades en la xapa i vidres trencats.

Per l’altre costat, una Catalunya del Sènia cap amunt molt probablement se’ns quedarà petita en pocs anys —petita en recursos i en població— i potser no serà viable econòmicament i políticament a llarg termini (sobretot si l’estat espanyol ens fa la guitza a nivell europeu).

Els polítics catalans en general, els polítics catalans catalanistes en particular, són culpables d’haver-se empassat l’article 145, punt 1, sense dir ni pruna i fent a tot que sí, que ja els hi estava bé. Van desoir les veus crítiques, minoritàries però assenyades, que ara i adés s’aixecaven des del País Valencià i des de les Illes. Ara és massa tard per trobar-hi i per posar-hi solució.

Així, com més hi rumio, més complicada veig la independència de Catalunya en solitari i convençut estic que hem caigut en un parany que els nostres polítics no han sabut veure en set lustres.

Quan ens independitzarem, la victòria ens enfonsarà.

Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Victòria pírrica

  1. avlas ha dit:

    Jo no sóc tan pessimista, i mire el futur amb força il·lusió. Tal vegada Catalunya siga de nou un referent, i Valencians i Illencs eixim de la letargia…

  2. Júlia ha dit:

    És possible, el futur és imprevisible i els esculls molts, no s’han de menystenir. Jo també em pregunto com ens van deixar fer tants gols els polítics o, per exemple, perquè no es va pactar que l’ensenyament mostrés als nous espanyols del futur un país més obert i real. En el fons perquè, com passa ara, les coses no són gens senzilles i les cavernes fan basarda.

  3. Paco Rivière ha dit:

    Com deia algú el nom del qual no em vull enrecordar… ara no toca: A algú que s’acaba de separar, cremat com està de tot el que ha viscut, si la separació ha estat dura, no pensarà, de moment, en cercar parella de ball… Tot arribarà…

  4. A veure què ens porta el dia: la cosa promet!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s