Vaga d’estudiants: o Finlàndia o Grècia

Entre l’emissió, anit, del documental «Cuestión de educación», a càrrec del recuperat Jordi Évole, a La Sexta, i la vaga d’estudiants convocada a partir de demà (i fins dijous) contra la llei Wert, s’obre un breu període de reflexió que els nostres estudiants haurien d’aprofitar per meditar sobre el model educatiu que desitgen. O sobre el model de societat que volen construir.

Tanmateix, he detectat que el nostre jovent és extraordinàriament optimista (creuen que els problemes s’arreglaran sols, o que algú els els arreglarà) o extremadament pessimista (creuen que els problemes no tenen solució) i en tots dos casos opten per no fer res. Hi ha un tercer grup, els d’aquells que, embadalits davant del Gandia Shore, ni tan sols saben que el món està sumit en una crisi global, que a Espanya hi ha més del 50% d’atur juvenil (i que les estadístiques consideren joves als menors de 35 anys: «largo el plazo me fiais»), de manera que els espera una llarga temporada de viure a ca la mama (per als del Gandia Shore), de la precarietat laboral més miserable (per als mediocres) o d’exili (per als més brillants: ningú vol contractar com a cambrer a un jove que és capaç de llegir el contracte i entendre’l).

Évole ens ha mostrat el que alguns, que fa temps que seguim les solucions aplicades a altres països, ja sabíem: que per obtenir bons resultats en educació cal invertir-hi els millors recursos (econòmics i humans) del país, i cal que la societat en conjunt, i les famílies en primer terme, s’hi impliquen. La comparació amb el nostre sistema ha estat lacrimògena; sobretot, quan sabem que els nostres polítics estan planificant una altra reforma doctrinal que s’inspira directament en els postulats del franquisme i del liberalisme més rabiós.

Demà, els estudiants, algun d’ells, faran vaga. Molts, en realitat, faran el «vago», i molt pocs seran conscients que, en realitat, s’hi juguen el futur: s’hi juguen la possibilitat de tenir algun futur. A l’altra banda, els conformistes (no hi ha solució), els aborregats (Gandia Shore), els bons minyons (si vinc a classe, la mestra em posarà un positiu), els professors que no volen perdre una hora de classe perquè això els impedirà acabar el temari (un temari que hauran oblidat abans de sortir de l’institut), les professores que s’escandalitzen davant del més mínim sentit de rebel·lia, els pares que no volen haver de responsabilitzar-se dels fills ni per unes hores. I els polítics de sempre que falsejaran les dades de participació.

Ho tenim difícil, molt difícil. Però la batalla contra la desfeta social del liberalisme no és guanya en un dia, no s’acaba en un combat: cal plantar-hi cara sempre, cada dia, constantment, perquè el liberalisme rabiós i rabiüt no deixarà mai d’intentar apropiar-se dels recursos de la societat, dels recursos que la societat necessita per assegurar una vida digna a tots els ciutadans. Demà (i demà passat, i l’altre) hi haurà una batalla més, que no serà l’última ni la definitiva, però serà molt important: els que hi participin, quan els germans petits els preguntin per què hi ha 36 alumnes en una aula d’ESO o per què no hi ha beques per a estudiar a l’estranger, no els hauran de contestar «perquè jo no vaig voler fer vaga».

Aquesta entrada ha esta publicada en democràcia, desinformació, educació, Educància, pirata, Política, república. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Vaga d’estudiants: o Finlàndia o Grècia

  1. SiscoGarcia ha dit:

    Has trobat un títol molt sintètic del que hi exposes… amb la teua claredat habitual.

    Esperem que poc a poc augmente el nombre d’alumnes conscienciats (que també n’hi ha) i puguen ajudar a fer d’aquest món un lloc millor!

    No perdem l’esperança 🙂

  2. Maria Josep Escrivà ha dit:

    Ei, Jordi!: enyorava llegir les teues reflexions lúcides i esmolades. Aquests dos últims articles m’han agradat molt. Per desgràcia, aquests temps ens donen cada dia més motius, i més contundents, per anar pegant parells de coces a tort i a dret. Però em pareix que tan inevitable com això és, en canvi, continuar creient que pegar parells de coces ens ha de servir per a alguna cosa. Això que el company Sisco diu ‘esperança’ i que pot ser, també, capacitat de convicció, o de generar il·lusions i confiances en la idea que la majoria de coses, encara, depenen de les nostres actituds i de les nostres decisions. Besos enormes. Ah!, i compartisc la teua entrada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s