Jo mateix

I qui collons és aquest Giorgio Grappa que es creu amb el dret de tenir tribuna pública i d’exposar-hi les seves opinions i les seves dèries, com si fossin d’interès per a algú?

Bona pregunta, sí senyor. Però, anem per parts.

1. No sóc més que el fill dels meus actes i de les meves paraules. Pel que fa als primers, només els qui em coneixen personalment en podrien dir alguna cosa. Pel que fa a les segones, aquí en trobareu algunes: vosaltres en podreu jutjar, ni que sigui per aquesta manifestació parcial del meu ésser.
2. Giorgio Grappa, com és de suposar, és un pseudònim. Valore molt la meva privacitat i, a més, m’agraden els pseudònims; en certa manera, és quelcom similar a pujar a un escenari i interpretar-hi un personatge. Això sí, Giorgio Grappa i jo ens assemblem molt; potser ell és una mica menys tímid i una mica més desvergonyit perquè no ha de donar explicacions a ningú.
3. Estrictament parlant, un bloc és una tribuna pública, perquè qualsevol pot accedir-hi. Ara bé: quants lectors puc arribar a tenir? Un parell de dotzenes? He organitzat sopars a casa meva amb molts més convidats, i no han passat de ser esdeveniments privats (açò va dedicat als periodistes professionals que arrufen el nas davant del fenomen dels blocs). El sistema democràtic d’un estat anomenat Espanya em garanteix el dret a expressar públicament les meves opinions; la premsa tradicional m’ha decebut, en aquest aspecte, de manera que aprofite i agraïsc les oportunitats que ens ofereixen les noves tecnologies.
4. No sé si les meves opinions i dèries seran d’interès per ningú (més enllà dels meus amics i, potser, dels meus enemics). En realitat, escrit perquè m’agrada escriure, em diverteix, em relaxa; si, esporàdicament, algú es pren la molèstia de deixar-m’hi algun comentari, em sentiré profundament afalagat.

I, ja que hi som, quines són les dèries d’aquest Giorgio Grappa? Bé, doncs, una mica variades, com les de tothom, suposo: literatura, cinema, viatges, idiomes, informàtica. En general, procuro no parlar del meu treball (tret dels casos que el meu treball té una clara repercussió social, cosa que passa sovint) ni de la meva salut o dels meus problemes personals (que només poden interessar a la família i als amics).
Però, en fi, aquest espai és meu i sempre estic a temps de botar-me les meves pròpies normes.

En qualsevol cas, si la curiositat i els atzars de la xarxa t’han fet arribar aquí, benvingut siguis.