Demà, finalment, faré vaga

I no perquè cregui que tindrà uns efectes positius a curt, mitjà o llarg termini —bé, a llarg termini potser sí—.

I no perquè cregui que el ministre Wert ni la consellera Rigau vagin a canviar mínimament els seus plans de destrucció educativa.

I no perquè cregui que tindrà un seguiment majoritari entre el professorat.

I no perquè cregui que els meus alumnes la duran a terme conscients del que representa i del que s’hi juguen.

I no perquè cregui que les famílies agrairan el sacrifici que estem fent per llurs fills.

La faré, senzillament, perquè crec que hi ha batalles que s’han de combatre fins i tot quan la certesa de la derrota és total.

Perquè crec que, sense una educació pública, gratuïta i de qualitat, els futurs ciutadans, els meus alumnes d’avui, viuran sota la bota de la dictadura creient que viuen en democràcia.

Perquè crec que un país és tan bo com ho siguin la seva cultura i la seva educació.

Perquè no vull viure en un país de fans de la Belén Esteban i del Paquirrín.

Però, sobretot, demà faré vaga perquè ja estic fins als collons de la hipocresia i de les mentides d’aquesta colla d’ultradretans catalans i espanyols que ens desgovernen i que, a més, volen idiotitzar els vostres fills (mentre que ells porten els llurs a la privada més selecta).

Entre les mesures per fer convertir els vostres fills en un ramat ignorant i fàcilment manipulable hi ha:

• un vint per cent més d’alumnes per aula;
• més hores de classe i de permanència al centre per als professors;
• xantatge burocràtic perquè no deixem cap alumne suspès per a setembre encara que no sàpiga fer la o amb un canut;
• acomiadament d’entre 500 i 2.000 interins;
• més barracons;
• aturada digital;
• campanyes de desprestigi contra el professorat recolzades pels mateixos governants.

Per tot això i moltes coses més, demà, finalment, faré vaga (i aquest bloc, també: no hi haurà cap entrada nova, demà).