No m’agrada que no em deixi alterar el codi html i els estils css del bloc si no em passo a la versió a pagament.
No m’agrada que em tracti de ximple i que es dediqui a reinterpretar el codi html si decideixo retocar-lo manualment en alguna entrada.
No m’agrada perdre el temps per fer una cosa tan elemental com és
penjar-hi un vídeo del YouTube (i tan bé que funciona quan funciona).
No m’agrada no tenir espai il·limitat per als meus textos (el tema de les imatges no em preocupa, i sempre es pot solucionar d’altres maneres).
Potser si tingués el bloc en un espai propi (un servidor en el meu ordinador o un espai llogat) m’aniria millor, no ho sé. Ara per ara, però, és una opció que no em plantejo, de manera que me’n torno al blogger, a les antigues Anotacions. Ja en coneixeu el camí i sé que no us ho prendreu malament, ja sabeu que m’agrada fer experiments i descobrir les coses per mi mateix. Us hi espero.
Si apliquem els canvis per poder accedir al Mode Expert (gestor Kde)
que vaig recollir fa uns dies, ens trobarem amb la incomoditat d’haver de reiniciar les X cada vegada per poder accedir-hi, ja que continua iniciat en mode senzill (Easy Mode).
Si teniu previst treballar sempre en mode expert, podeu predeterminar-hi l’inici; només us cal (des d’Easy Mode) accedir a la pestanya Configuració i fer clic sobre la icona de Personalització. En la finestra que s’obrirà, a la banda inferior, podeu triar el mode d’inici de sessió i triar entre el senzill o el complet. Premeu Acceptar i, la properar volta que iniciareu, ho farà al vostre gust.
Observem, ja que hi som, que en aquesta mateixa finestra podreu activara l’opció d’iniciar la sessió automàticament, és a dir, sense necessitat d’introduir cap contrasenya. És ben cert que uns estalviareu uns segons, peró estareu deixat les vostres dades a l’abast de qualsevol i, tractant-se d’una màquina tan petita i lleugera, crec que cal no menystenir la possibilitat d’oblidar-la en qualsevol cantó.
Recuperar el mode senzill
Al poc de temps d’emprar el Mode Expert (o per millor dir, l’escriptori Kde), us adonareu que heu perdut un dels principals valor d’aquesta màquina, la velocitat d’inici, i és fàcil que us plantegeu de tornar a la situació anterior si aquesta velocitat és un factor important (si la feu servir com un bloc de notes quan sou fora de l’oficina o de casa, és ben probable).
Per sort, recuperar el Mode Senzill és senzill (:-P) des del Kde. Si us fixeu, en la banda inferior del menú principal (Launch), a sobre del botó per tancar la sessió, hi ha la icona que ens permet tornar al Mode Senzill amb un sol clic; després, si volem, podem invertir el procés de l’apartat anterior i deixar les coses com estaven.
Ja fa un parell de setmanes que estic rebent emilis amb l’encapçalament que dóna títol a aquesta entrada. La raó és que, demà, 13 de juliol, em caduca l’antivirus que vaig subscriure quan encara feia servir Windows; la companyia, amablement, m’ho recorda per tal que en renovi la subscripció —cosa que no faré, és clar. A partir de demà, per tant, GNU/Linux em farà estalviar un bon pic cada any, gràcies a que el pingüí no necessita aquelles proteccions.
Una pel·lícula humanament densa i un John Wayne sense pistoles que, tanmateix, no les necessita per aportar aquella aura de dur al seu personatge. I una de les poques pel·lícules sentimentals sense arribar a ser sentimentaloide.
Pels que poden no haver vist aquesta obra mestra de John Ford, ens limitarem a dir que narra el retorn a Irlanda d’un emigrant ja madur, després d’haver triomfat a Amèrica. Adquirir la casa on havia nascut l’enemistarà amb un dels poderosos del poble, cosa que li complicarà la vida sentimental. Vida que ja se li presentava bastant complicada, vista la manera de festejar en aquella curiosa societat.
Sorprenent, però, la sensualitat de l’escena del petó al cementiri.
No sabria dir si gaudeixo més amb les escenes de la taverna, amb els detalls de les regles socials, o amb aquella forma exquisida en què uns personatges es preocupen per altres fins al punt d’aturar un tren hores i hores per permetre que un marit i una esposa es reconciliïn o que els maquinistes puguin assistir a una baralla èpica (homèrica, com diria Mikel, l’alcavot o relacions públiques del poble).
Després d’un parell de dies de prova, la primera impressió de l’ASUS Eee PC 700 (Idéfix) és molt positiva: és realment el que promet, un ultraportàtil. Òbviament, no està dissenyat per treballar moltes hores seguides amb aquella pantalla tan petita i amb aquell teclat tan reduït; però fa que un portàtil normal sembli un piano al seu costat.
Per omissió, inicia en un entorn simplificat (Easy Mode), amb l’escriptori dividit en sis pestanyes temàtiques, cadascuna amb una sèrie d’icones que permeten llençar els programes o accedir a llocs d’Internet (amb el Firefox):
Aquesta presentació està pensada per qui no té costum de treballar amb ordinadors; però també presenta l’avantatge d’un inici molt ràpid (mig minut) i d’una gran facilitat d’accés a les utilitats d’ús més freqüent. Tanmateix, si ho preferim, és fàcil instal·lar i executar un entorn d’escriptori Kde, que, naturalment, és molt més configurable. El resultat final serà així:
El procés d’instal·lació, partint d’Easy Mode, és:
abandonem els drets d’administrador: asus-0123456789:/home/user> exit .
Per activar el Kde:
tanquem totes les aplicacions actives;
cliquem sobre la icona d’apagat (cantó inferior dret, un redolí vermell amb una barra blanca vertical);
cliquem sobre “Escriptori complet”.
El sistema, després de demanar-nos confirmació, reiniciarà el sistema gràfic i ens mostrarà un Kde 3.4.2 d’allò més simpatic que podrem configurar, com sempre, des del Centre de Control. Cosa important, perquè em va deixar el teclat en anglès; encara que això no li passa a tothom.
A veure si ens aclarim una mica: tots coneixeu la pel·lícula de Tim Burton (amb Johnny Depp), Charlie i la fàbrica de xocolata; potser els més granadets recordaran la versió interpretada per Gene Wilder, Willy Wonka i la fàbrica de xocolata; i, finalment, potser algun afortunat ens podrà fer cinc cèntims sobre la novel·la en què es basen totes dues, Charlie i la fàbrica de xocolata, de Roald Dahl.
I, després d’aquest aclariment, algú em podria dir qui és protagonista? El tendre Charlie o l’estrambòtic Willy?
Sí, sí, d’acord, he fet trampa: no he dit si em referia a alguna de les pel·lícules o si parlava del llibre. Però suposo que, si teniu relativament proper el record del film de Tim Burton, la resposta haurà estat: “Willy Wonka, evidentment!” Ja, és veritat: a veure qui és el guapo que fa ombra a Johnny Depp en un paper que sembla fet a mida per permetre-li saltar-se totes les convencions del comportament adult.
Sí, sí, sí: la segona versió té uns efectes especials espectaculars, uns actors secundaris extraordinaris (l’avi de Charli, el pare de Willy), juga molt bé la carta dels Umpa Lumpa, presenta uns nens odiosos amb tots els estereotips dels nens més odiosos dels nostres dies, ens mostra un món adult corrupte i sense escrúpols… Tanmateix, deixeu-me recordar amb simpatia aquella versió del 1971, rudimentària, però efectiva.
No sé què és el que més em va atraure de la pel·lícula (la del 1971): si la idea d’una fàbrica de xocalata, els Umpa Lumpa i els seus balls o, potser, el veure com els nens dolents acabaven rebent el que es mereixien. Amb molta dolçor, és clar.
També els nens dolents reben el que es mereixen en la nova versió, sempre acompanyats dels cants i dels balls dels Umpa Lumpa. I, de pas, retent homenatge a les pel·lícules de l’Esther Williams.
Una versió molt més gamberra, aquesta, i trobo que també aprofundeix una mica més; sobretot, en el personatge de Willy Wonka, per a qui hi construeixen un passat molt elaborat que no es troba al llibre. Qualsevol de les dues és una bona opció per oblidar, durant una estona, els maldecaps del món real.
Ja està aquí el petitó de la casa! Feia mesos que somiava amb ell, però no acabava d’arribar. I, avui, mentre passava per davant de l’aparador d’una botiga l’he vist allí, tot sol, tan petitet, tan blanquet, que semblava que em mirava com aquell que diu “vinga, home, que porte dies aquí esperant-te, tot solet, que ningú no em fa cas!” i només li faltava que moure la cua i posar-se a lladrar, impacient.
Això sí, jo m’ho he pensat i repensat: mira que ja som molts de família; mira que el Tux ja dóna molta feina; mira que ja no queda gaire lloc a casa… Però, al final, hi he entrat, i mentre anava demanant-li al botiguer detalls sobre el pedigrí (fent-me el dur, és clar), allí estava ell, tan blanquet, pegant botets i dient “A mi! A mi! A mi!” I al final, és clar, me l’he dut a casa. I aquí el teniu, al costat de l’Astérix, que el dobla en mida i en pes:
Bé, he de dir que, de moment, s’està portant molt bé, és molt servicial i ja m’està ajudant a escriure aquest post. És una cucada: oi que sí?
Ah! el pedigrí:
ASUS EeePC 4GB
512 MiB de RAM
4 GiB de disc dur (memòria flash)
3 ports USB
1 port LAN
1 sortida VGA
1 lector de targetes
Càmera de 0′3 megapixels integrada
Micròfon integrat
Altaveus integrats
Connexió auriculars
Connexió micròfon
… i un teclat on el meus dits semblen peus.
Tot això, funcionant sobre una distribució GNU/Linux específica per a aquesta màquina. I no arriba a un quilo… de pes, eh?
Com que avui és dimarts, volia començar amb un film bèl·lic; al final, però, he optat per una comèdia bèl·lica, d’aquelles on els personatges semblen qualsevol cosa tret de soldats o militars. I és que, en realitat, ni el major Richardson (David Niven) ni el capità Blasi (Alberto Sordi) es troben de gust amb els respectius uniformes, anglès i italià; i no és perquè no siguin patriotes, que ho són, sinó perquè estan cansats d’una guerra massa llarga i, sobretot, absurda. Bé, sí, totes les guerres ho són; però la invasió d’Abissínia per part de les tropes de Mussolini no va ser més que un mirall imperialista amb què el dictador va voler fer oblidar els italians la gana que passaven cada dia. Amb aquests precedents, és fàcil interpretar aquesta comèdia en clau de crítica antimilitarista; s’hi presta, és veritat, independentment de les intencions originals del director i dels guionistes.
Aquí veurem les aventures d’una tropa d’italians, que es retira cap a Forte Degashoa, i d’una altra d’anglesos, que els persegueix. A conseqüència d’un accident aeri, el major Richardson esdevé presoner dels italians; amb la flegma que el caracteritza, es dedica, a falta de millor diversió, a acabar amb la paciència del capità Blasi. A través de diverses peripècies (i, sobretot, de diversos canvis de paper pres-guardià), aquests dos enemics es van coneixen com a persones i van adonant-se que, en realitat, només el separa una bandera i l’absurditat d’una guerra.
El fons de la pel·lícula el formen les petites intervencions, decididament humanes, dels altres personatges i, molt especialment, la presència dels natius abissinis, que, guanyi qui guanyi, seran sempre els perdedors i faran panys i mànegues per traure profit d’anglesos i d’italians.
No tindria jo molt més de deu anys quan la vaig veure i em va causar una gran impressió: em va fer riure, és clar; però també em va fer pensar (no en aquell moment, sinó a través del record que em deixà fins que, no fa gaire, la vaig retrobar). Va ser traduïda al castellà com Su mejor enemigo, títol inspirat en l’anglès The Best of Enemies.
Sí, ja sé, el nom és el mateix. Però és que no pense canviar gaire. Ah! i ja hi he traslladat tots els mobles, vull dir, tots els posts que tenia en aquest (i, ja de pas, els L’aventura del pingüí, que també els torne a ajuntar).
Els motius de la mudança? Bé, un parell: a més de ser tan gratuït com el Blogger (amb el que tingut una grata experiència), resulta que WordPress és programari lliure (el codi font és públic) i té moltes més possibilitats tècniques. Bé, això de les possibilitats tècniques, és qüestió de provar-ho; per això m’hi he ficat ara, a principi de l’estiu: provar-ho no costa res.
Apa, us hi espere. I, dins d’una estona, la primera ressenya de l’estiu.
Ja està. El darrer claustre ha passat i, amb ell, tota la paperassa del curs, totes les notes, tots els malhumors i tots els maldecaps. Això sí: ja estem pensant en el curs vinent, ja anem preparant les primeres fulleraques (la burocràcia és l’entitat més antiecologista que conec) que no ha de llegir ningú. El cas és que, per tal de no avorrir-me, aquest estiu he decidit canviar de casa. Potser més endavant tornaré a les antigues Anotacions al marge; però, de moment, vull aprofitar l’estiu per fer unes quantes provatures sobre WordPress. Coneixent que la curiositat és, en mi, malaltia incurable, no us ha de sorprendre. Apa, vaig a preparar la primera ressenya del meu particular cicle cinematogràfic “Un estiu de cine”.
): 
Ja està aquí el petitó de la casa! Feia mesos que somiava amb ell, però no acabava d’arribar. I, avui, mentre passava per davant de l’aparador d’una botiga l’he vist allí, tot sol, tan petitet, tan blanquet, que semblava que em mirava com aquell que diu “vinga, home, que porte dies aquí esperant-te, tot solet, que ningú no em fa cas!” i només li faltava que moure la cua i posar-se a lladrar, impacient.
