Se’m fa difícil no somriure quan veig les fotografies que pengen al Feisbuc algunes de les meves alumnes (i alguns dels meus alumnes: la vanitat no és patrimoni exclusiu del sexe femení) pel procediment del mirall.
Kelly the Clown (catface3, sota llicència CC BY-NC-SA 2.0)
De vegades, surten mones (hauré de dir «micos» en el cas dels nois?) perquè, no ens enganyem, els cadells sempre són bonics. Solen fer morrets com qui petoneja un amic imaginari mentre obrin un ulls de peix fora d’aigua que volen resultar interessants. De vegades, però, se senten inspirades (o inspirats) i adopten poses d’estrella de Hollywood o de model anorèxica, i la imatge acaba sent digna de l’Exposició del Ninot.
És cert que, fa un segle, la fotografia davant del mirall era una tècnica innovadora; avui en dia, però, veure l’inodor darrere de la model, és, com a mínim, patètic. Sempre em pregunto si s’haurà fet la foto després de cagar per sortir-hi més esvelta.
«Vanitas vanitatum», en fi, que continua sent el més humà dels defectes humans, i el més tolerable.
Giorgio Grappa
Jordi Monteagudo
Tuxet
Anotacions al marge 